dissabte, 21 d’abril de 2007

Cançons

Els avenços no es solen produïr d’una manera general. Solen produïr-se de manera descompensada, molt, quan és el cas, en una direcció i poc o gens, en una altra.
Em sembla que això és aplicable a les millores en general.
I la Història ens mostra, si ho volem veure, que un determinat avenç pot consolidar-se o no, o fer-ho parcialment i que, a més, no hi ha cap garantia que posteriorment no es retrocedeixi.

Això m’ha vingut al cap avui quan m’he posat a ordenar una mica tot una colla de “papers” d’excursions i he fet un apartat per als cançoners. A cada un que movia de lloc m’hi entretenia, doncs em sortia aquella melodia, aquell lloc on la vam cantar o la vaig sentir per primera vegada, aquella persona que me la va ensenyar...

La cultura musical crec que ha avançat molt. El jovent, en general, té molts més coneixements musicals que a la meva joventut, si més no pel fet que a escola ja fa anys que se’ls ensenya música. Així, els meus fills van aprendre una mica de solfeig acompanyats amb la flauta dolça quan eren a primària.
I la circulació de discos i suports musicals de tot tipus no té res a veure amb aleshores, quan comprar un disco era una despesa significativa i molt.

En canvi, i malgrat això, avui no sento a ningú cantar a muntanya. Ep, no estic pas a tot arreu, però quan em trobo amb grupets o grups que van d’excursió, siguin joves o grans, no els sento mai cantar.

En la meva joventut excursionista cantàvem a tot arreu. Al refugi, després de sopar, amb el vi i el cigarret (aleshores no s’estava obligat a ser “pur”), sempre sortien les cançons. Als plans i les baixades, amania el caminar qualsevol marxa (“Salut sublims muntanyes”, “Sobre els cims” i tantes d’altres), i als trens, sobretot als trens, es cantava molt.
Recordo una vegada un grupet, al tren baixant de Ripoll cap a Barcelona, que es va posar a cantar a quatre veus (la qual cosa vol dir que ja en sabien més del que era corrent), i a tot el vagó s’hi va fer el silenci: només se sentia el seu cant i el croc-croc del tren damunt els ralls (que aleshores se sentia molt). Fins i tot l’altra gent, els no excursionistes que eren al vagó, i que a vegades rondinàven perquè fèiem soroll (el jovent sempre fa soroll), va fer silenci. Fins que una noia del grupet va començar “Muntanyes del Canigó”, amb una veu de soprano magnífica i tot el vagó, excursionistes i no, ens hi vam afegir. Memorable. Tot el vagó cantant.

Que es tornés a sentir cantar a muntanya, a les excursions, seria, em sembla, consolidar els avenços que, en general, hi ha hagut en el coneixement de la música. I una manera de fruïr-ne en grup, activament, més enllà de la individualitat passiva del reproductor d’mp3.

Crec que avui, en aquest aspecte, la cultura excursionista pateix, patim, un dèficit.

P.D
La fotografia és d’un cançoner editat el 1976, que com el seu nom indica, tot el contingut son marxes.

5 comentaris:

enric faura ha dit...

Efectivament, em penso que s'ha perdut el costum de cantar, entre els joves i els grans. Només queden algunes corals, la Festa de la Canço de muntanya, però res més.
La canço popular excursionista s'ha convertit en peça de museu.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sí, per això deia al començament que els avenços sovint es fan de manera descompensada i que res ens garanteix que no es torni a retrocedir.
De la mateixa manera que res, tampoc, no impideix de tornar a avançar.
Qui sap si un dia, un substrat mínimament adobat no serà suficient perque algú amb prou carisma -penso, per exemple, en el malaguanyat Elisard Sala- no engegui un altre procés?
Fora molt bò. No perdo l'esperança.

el yeti ha dit...

Doncs es curios, per que naltres quan anevem d´excursio, sempre duiem guitarres, i alla on anavem cantavem...
L´estaca, Laura, Si em dius Adeu, Libre.....i tantes altres cançons antigues i més modernes, sempre em posaven la pell de gallina.....

Recordo una excursio amb el grup infantil del Foment, en un flanqueig delicat, a La Pica d´Estats, que varem començar a cantar i els nens, van passar feliços, sense adonar-sen.....
Salut

justi ha dit...

És curiós com a vegades alguns records queden amagats durant anys i anys en algun racó de cervell, de la mateixa manera que una moneda perduda per un caminant queda amagada sota la pols d'un camí... fins que molts anys despres una pluja torrencial la deixa a la vista d'un vianant i la moneda torna a la butxaca d'algú...

"Torna, torna Serrallonga ...."

És cert, el GPS, MP3 i la "puresa" de les collonades de les barretes energetiques i dels isotònics ens han fet oblidar a molts que algun dia vam ser "homo excursionistae" (tot i que com en el meu cas ja de les darreres fornades)...

Una abraçada als lectors
:)

Xiruquero-Kumbaià ha dit...

Hola Justi,
encantat de la teva visita i gràcies pel comentari.
Ara vaig a visitar-te.
Salutacions igualment cordials.