dissabte, 14 d’abril de 2007

Era la meva boina.

Primaveral tarda de dissabte, tapada per llençol de núvols grisos i mal girbats, com queden els llençols per presses maldestres a l’hora de refer el llit. Una ulladeta de sol, escadussera, tímida, inconstant. Una altra, també insegura, retrocedeix. Situació de llevant.

Me’n vaig a veure el mar. A ran d’aigua, les onades, en arribar a la sorra fan avui un esbufec repetitiu talment com cansades de que el vent les empenyi.
Per arribar al mar he deixat darrera meu el carrer de la Maquinista, on només l’arc de l’entrada a l’antiga fàbrica recorda allò que ha quedat en el record, fins que s’esllangueixin els pocs que en cara el tenen. I altres carrers de la Barceloneta, que em sembla que no han perdut, malgrat tot, la flaira espessa de la humanitat humida que l’hi ha dibuixat l’ànima.

Tanmateix les onades fan patxoca i l’alè del déu Eol és fort. Em lligo el mocador al voltant del coll per a tapar-me la boca, em tanco bé l’anorac, m’encasqueto més la boina i començo a caminar. A poc a poc. La sorra és prou compacta, de manera que el peu no s’ensorra gaire.
Uns coloms juganers –ai la primavera juganera!- executen el ritual previ a pocs metres de l’aigua, aliens a tot.
Em creuo amb poques persones que, ben tapades, fan la mateixa cara de sorpresa que jo quan una noia, com si fóssim al juliol, es queda en dues peces, de les mínimes, i entra a jugar amb les onades més petites i més properes a terra. És valenta però no inconscient.
I els coloms segueixen a la seva.

Cap dins, del núvol més fosc es desprèn una suau cortina que connecta, lluny, en aquella part on les onades ja no es veuen.
I el vent bufa fort. Em torno a encasquetar la boina mentre arribo prop d’un espigó on les onades s’enclasten a les roques espectacularment.

Avanço per l’espigó. No hi ha perill. M’acostaré a la punta fins on sigui prudent. L’escuma puja trencant-se en caure, fent una mena de descens semblant a les llumetes d’un foc d’artifici després d’esclatar al cel.

Una forta ventada i fred al cap. Fred al cap? La boina m’ha sortit voleiant i es queda a dos pams del costat de l’espigó. No hi soc a temps. Una segona ventada l’envia a l’aigua.

La meva boina és a l’aigua. No hi puc fer res.
Adéu boina!, crido mentalment. Adéu i prou? Trec la màquina de retratar de la butxaca i miro d’encertar la taca fosca damunt la blancor de l’escuma. La veig, disparo.
No és com si l’hagués recuperada. Però és un adéu més conformat. Una onada forta ha fet que l’aigua m’esquitxi de valent.
Em quedo palplantat, una mica moll i fotut. Molt fotut. Tinc fred al cap i me’l tapo amb la caputxa de l’anorac.
No és el mateix. No té res a veure. No és la boina. La meva boina.

Un xicot com volent-me consolar em diu “el vent se li ha endut el barret oi?. Cony! no és un barret, era la meva boina!

Per un moment, davant aquell xicot, m’he sentit nu. Ves quines coses.
Càgum el vent, era la meva boina!


4 comentaris:

Júlia ha dit...

Precisament Espinàs, a qui mencionaves fa poc, tenia una cançó sobre el vent i els barrets voladors, si passejant, tranquil·lament...

Imagina el viatge marítim que haurà fet la teva boina, qui sap on anirà.

el yeti ha dit...

Hola!!
ho sento per la teva boina, quan li tens apreci , i la perds, sap molt de greu.
Jo vaig perdre una gorra, dalt dels bastiments, la ventolada....
i li tenia molt d´apreci, per que era la gorra de fer muntanya!
Salut.

serrallonga ha dit...

Benvolgut Xiruquero:
El llac d'en Viada està un pel per dessota del trencall que surt de la pista que va de santa fe a La Costa i que s'enfila cap al turó de l'Home ( o sigui , per on pugen els pixapins amb cotxe cap el Turó.
Si en lloc de pujar al turó , prens el trencant que baixa cap a can Gensana o cap a Can Verdaguer Xic, hi trobaràs aquest llac tan "bufó" Una abraçada.
Ramon (Serrallonga)

Xiruquero-kumbaia ha dit...

Gràcies Ramon, et contesto al teu bloc.