A Sant Antoni, frustrada.

Quina fotografia més rara, oi?
Doncs resulta que son pernils penjats del sostre del bar-restaurant on he dinat en arribar al barri de casa. Mira, no tenia ganes de fer-me res i com que ja eren quarts de dues he entrat al bar a fer un menú de 8,20 euros més cafè. Els dijous toca arròs "paella" i ja m'estava bé.

Com que estava en un raconet -les taules per a un de sol solen estar als raconets- tenia els pernils damunt del cap, cosa que no em desvetallava cap preocupació, però si una certa curiositat fotogràfica, de manera que aquí hi ha el resultat.

Home, aquestes exhibicions d'abundància -com ara la de la quantitat de pernils penjats- que fa la nostra rica societat d'avui, sovint em sembla obscena. De fet, aquest matí, quan hem sortit a caminar des de la plaça de Sant Climent de Llobregat, hem passat per uns carrers de noves construccions amb algunes cases, enlairades, que no tant sols demostren el poder econòmic de qui les ha fetes fer, si no que a més, demostren les ganes de mostrar aquest poder. Aquesta és la impressió que m'han fet cases i pernils: al capdavall una certa obscenitat. Està clar però, que això no és pas un invent contemporani.

El dia s'ha llevat tapat tal i com havien anunciat els metereòlegs mediàtics, ofici aquest que em causa admiració pel grau d'encert que ténen en un país com el nostre, petit i molt variat alhora des del punt de vista meteorològic. I a mig matí, quan erem ja sota de Sant Antoni, a punt d'agafar el camí que puja fins a l'ermita, ha començat a ploure amb moderada intensitat.
No erem pas lluny de dalt, però amb el cel tapat i plovent era de preveure que poc podriem fruir del paisatge, de manera que hem optat per baixar per la via ràpida. Estava previst fer la baixada per Sant Vicenç dels Horts, però és més curta la del cantó de Santa Coloma de Cervelló, de manera que així ho hem fet. I, és clar, més urbanització. És, com se sol dir, "el que toca". I jo hi afegeixo "el que toca els nassos".

Val a dir que hem passat un tros de bosc molt bonic i que amb la fina pluja, que és quan no se senten els ocells i tot just s'aprecia el propi respirar i la petjada, l'ambient del bosc esdevé amb un toc ben especial que sempre m'ha agradat. Com ho diria? em vé a ser, si fa no fa, com la melangia dins la solitud.

Una altre dia, si Déu vol, ja pujarem a Sant Antoni. De manera que no s'ha perdut res.