dissabte, 12 de maig de 2007

Pàgina del 10/maig/07 del Bloc de Motxilla.



“Castellar del Vallès. Nucli antic. Inici a les 10. Drecera. Ufana. Sol. Boira baixa i bruta. Allà el Farell, a l’altra banda Sant Llorenç i el Montcau. Florida primaveral. Guardar nota a Futures de l’altre camí ”

El nucli antic de Castellar guarda l’encant de quan era un poble: cases de planta i un pis, a tot estirar, carrers d’estretor proporcionada, tot de la mida que jo en dic “ humana”.
Al nord i no gaire lluny, s’alça sobre el poble el Puig de la Creu, amb l’ermita de Santa Maria, d’origen romànic, molt modificada posteriorment i envoltada d’un recinte posterior neoromànic i enmerletat que li dona un aire defensiu.
El Puig de la Creu va estar l’objectiu de la sortida de veterans de dijous passat.

Quan uns dies abans em mirava els plànols, com tinc costum per fruir de la excursió des del primer moment, creia que aniríem cap a nord, cap a can Canyelles fins al coll homònim i d’allí, com marca el plànol fer un gir de noranta graus que ens portés al llom de la serra i, passant per Coll Roig, ara en direcció sud, anar a raure al Puig de la Creu.
Per, després, fer la baixada pel corriol que salva el desnivell de tres-cents metres fins a Castellar. És el que em semblava –i em sembla- més adient per a una sortida de veterans.

No va ser així i vam pujar directament per l’esmentat corriol i baixar pel mateix lloc, amb una petita variació a meitat de la baixada on vam prendre un camí ample, susceptible i probablement emprat, d’usar pels “quatre per quatre”. La bona forma física del vocal ha de ser la explicació d’haver triat aquest itinerari i també, segurament, raons de temps tota vegada que la sortida havia de ser matinal i, com és preceptiu en aquestres sortides, en transport públic.
Bé. Jo m’hagués estimat més la que em pensava, entre d’altres raons pel fet que, a més de ser un veterà, sempre he estat un “dièsel” que necessita escalfament previ abans de rutllar en condicions. Mai m’ha agradat havent de pujar, arrencar en fred. Escric això per recordar que un altre dia haig de fer la excursió que creia que fariem.

Els boscos estàven ufanosos i la florida primaveral remarcable. Feien goig les estepes, les ginesteres, les margarides de varis colors, especialment les mates de margarida groga, els conillets blaus i tantes altres flors de plantes que conec de vista però no de nom.

Dalt, com a lloc pregon que és, la vista és molt bonica. Mirant avall, cap al sud, Castellar i més avall la zona industrial que quasi l’enllaça amb Sabadell. Tot aquell tros de Vallès fins més enllà de Terrassa, embarretat per un mena de coixi de boira polícroma i espessa creada per la contaminació amb l’ajut inestimable de la situació anticiclònica.
Sant Llorenç, a la nostra dreta, més enllà de la urbanització nova de Sant Llorenç Savall. A l’esquerra, el Farell senyala el cantó del llevant.

Serà, si Déu vol, fins la propera.