diumenge, 10 de juny de 2007

Bloc de motxilla. Pàgina del 7 de juny de 2007

Avui, dia de Corpus del 2007, fa una estona que he tornat de l'excursió de veterans a can Lluçà.

Una vegada més a can Lluçà, al cor de l'estimat massís del Garraf, eixut, dur, de mala petja.
Bell, clar, aspre, dolç a estones, sovint misteriós. De molts anys malferit. Per foc, per pedreres, per l'abocador d'escombraries -diuen que avui clausurat- de la Vall de Joan.



Terra de dolines, d'avencs, de pletes abandonades, ronda dels fantasmes de Jafra, bressol de margallons, cau de conills...

Vinc de pujar a can Lluçà des del poble de Garraf. Del massís de Garraf, que en diuen "parc".


De pujar per sota de les quatre restes aturonades del castell, per on s'enfila el corriol sense descans, oferint -vulguis no vulguis- l'immensa ferida de la pedrera a l'altre costat. Mata baixa, espina, margalló.

Quatre pins escarransits van lliurar-se del darrer foc, encara no saben ni sabem com, i ens ofereixen la seva modesta capçada a tall de para-sol.

Em vé al cap aquella bellíssima cançó del "indio" Jorge Cafrune que ens parla d'un racó de la seva Pampa:

"No da leña ni pa un frio,
no da flor ni pa remedio,
y es un pañuelo de luto
la sombra en que me guarezco."

Anem guanyant alçada, evitant les dreceres que tallen els revolts del corriol, fins a les envistes de la masia.

Aturar-se, per gaudir o per tranquilitzar el buf, i girar-se de cara a mar, és veure fondre's, més enllà dels turons de pedra blanca, dos blaus germans però no bessons: un blau intens, llunyà, amaga tota imatge d'onada i es projecta a l'infinit per a tallar, radicalment, un blau de cel endolcit de petites traces blanques, de cotó esfilagarçat.

El pou d'un tros abans de la casa té aigua.

Dalt, a can Lluçà, saludem la masovera, una persona extraordinària. Com sempre, acollidora, amable. I recordem vivament el seu home, que fa uns pocs anys va haver de fer el darrer viatge. D'aleshores ençà a can Lluçà ja no es fan amanides, ni es cou carn per a excursionistes i altres visitants. Però és, segueix essent, can Lluçà.

És ben cert que un camí, fet en les dues direccions, és com si fossin dos camins. Baixem, doncs, pel segon.

Pel temps que s'escola cap a l'infinit, com s'escola l'aigua per les calisses càrstiques del Garraf i va a raure, subterràniament, a la immensitat del mar.
Pels durs adéus que corsequen les ànimes, pels corriolets abruptes i giragonçats d'aquest terrer de supervivència estricta.
Pel brot tendre que una primavera generosa fa eixir amb força.
Per l'arrapar-se rabiosament de la vida al més inversemblant racó.
Per tot això, baixant, em brolla una oració.

Tant de bò, petit gafarró, te l'hagis endut enllà, on totes les preguntes ténen resposta.

1 comentari:

el yeti ha dit...

Hola Xiruquero!!
La veritat és que me va costar força trovar una foto, que m´agrades, i despres de molt remenar, i retallar, i provar, de moment, he escollit aquesta.....
Per cert veig que també l´has canviada, renovarse e´s bo...
Salut!!