divendres, 8 de juny de 2007

Ningú és amo del clima.

Hi ha coses que no les entendré mai. Que no les entendré mai, per absurdes. O per l’estultícia que comporten.
I una d’elles és la renúncia a la naturalitat, entre les quals, el clima.
Les persones sempre hem buscat el millor grau de comoditat, de benestar, cosa no tant sols desitjable, sino, a més, lògica i normal.
A tot arreu, i dic tot arreu perque a voltes sembla que només existeixi el mon en els nostres pocs centenars de kilòmetres quadrats que ens envolten i malgrat, això sí, viatges transoceànics i a destinacions llunyanes i exòtiques que molts col·leccionen talment com si d’un àlbum de cromos es tractés, i sovint sense veure, sense voler-hi veure, més enllà del nas.

A tot arreu, dic, les persones busquem el millor grau de benestar.
Però en aquest camí, quan el benestar és remarcablement bò, com passa en societats com la nostra (ai, com ens caldria fer sovint una mica de memòria personal o familiar!), sembla que molts, molts, s’han cregut que tot s’hi val, que tot és possible per a satisfer un antropocentrisme buit de referents, vanitós i irreflexiu.
I un d’aquests desoris és la manipulació del microclima proper, el que ens envolta.
No em refereixo ara a les possibles conseqüències sobre el clima global d’aquesta pedreta perduda a l’immensitat de l’espai que és el planeta Terra, per causa, en més o menys grau de l’activitat humana. No.
Em refereixo al microclima que ens envolta i que transformem d’una manera absolutament barroera, falta de sentit i pròpia només, em sembla a mí, de societats riques que fan gala d’una mena d’egocentrisme propi d’infants malcriats als que tot els és permès i als que tot els està bé.

Ara tot just som a la primavera. I ja he hagut de suportar el mal ús d'aquest invent que se’n diu aire acondicionat.

Pregunto:
-és raonable que es construeixin edificis totalment tancats a l’interior dels quals es creï un clima artificial per determinar-ne el que algú (amb quina autoritat?), ha decidit que és el grau de “confort”?. Així es treballa en molts edificis, sovint d’oficines i serveis.
-és raonable que per anar a comprar a un supermercat, algú (amb quina autoritat?) decideixi quina temperatura i quin grau d’humitat ens ha d’envoltar mentre triem els tomàquets o el paquet de cafè?
-és raonable que qui sigui (amb quína autoritat?), decideixi quin clima haig de tenir jo mentre faig una gestió al banc?
- I qui és ningú, sigui la direcció o el conductor, i amb quina autoritat, per a decidir en el tren o l’autobús o l’autocar de la excursió, quina fredor és la “de confort” o hagi de suportar si no hi estic bé?

Responc:
No és raonable ni lícit, que ningú determini quin clima haig de suportar jo, per més que tingui el poder de fer-ho. Ni li atorgo ni li reconec cap autoritat per a fer-ho.
El clima, a mí i a tothom, me l’ha donat la naturalesa, i com en tot a la naturalesa els homes, que en som un element més, ens hem d’adaptar. De la millor manera possible per al nostre benestar. I prou. Prou i basta.
Els edificis han de ser oberts, amb circulació d’aire. Els medis de transport, llevat dels que per les seves característiques no és possible, com els avions i trens d’alta velocitat, han de tenir ventilació natural, han de tenir, com tenien, finestres practicables.

El clima, primavera, estiu, tardor i hivern, és nostre. Ningú té dret a prendre’ns-el. Ningú.