Fer política?

El 26 de maig propassat vaig fer un article amb el títol “Dia de Reflexió”, en relació a les darreres eleccions municipals.
La qüestió que el va motivar –la carta adreçada als candidats- instant-los a manifestar-se en relació a Collserola, ha demostrat que, una vegada més, els polítics “passen” olímpicament quan volen, o sia, quan creuen que no ha d’afectar al nombre de vots.
Només afegir que he estat informat que dels candidats dels cinc partits grans, només un –ERC- es va “molestar “ en contestar la missiva, però, això si, passades les leccions.


Fins a mitjans dels anys setanta, als centres excursionistes es tenia una especial cura de “no fer política”. Eren mals temps, molt mals temps, en els quals els ulls del “gran germà”, vigilàven contínuament i perillosa.
És excessivament respectuós dir “el gran germà” a aquells inquisidors barroers, però ho faig a consciència, en el ben entès que, si bé han canviat les formes i els protagonistes, tinc el convenciment que la societat –en general- segueix vegilada i corregida, quan els hi cal. No per retalls de l’estisora, prohibicions i amenaces, o pitjor, sino molt més subtilment, per pensaments políticament “correctes”, econòmicament “viables”, socialment “indiscutibles”.
De molt abans de l’època que esmento, ja a primeries de segle XX, els centres excursionistes ens haviem autoimposat la disciplina d’evitar política partidista al sí de les entitats. La qual cosa em sembla correcta, atesa l'època en qüestió.

Però política partidista és una cosa, i política, sense adjectiu, n’és una altra. M’explicaré: en els anys que he esmentat, als centres excursionistes es feia política, perquè només la voluntat de mantenir la nostra llengua, la nostra cultura, ambdues íntimament lligades a l’esperit excursionista, era, a ulls dels censors, fer política. I fè de Déu que d’aquesta sí que s’en feia. Malgrat, per exemple, que els butlletins de les entitats s’haguéssin de publicar en castella entre tants i tants “malgrats”. S’en feia.

Aquest butlletí de la Unió Excursionista de Catalunya, la UEC, de 1973, estava ja escrit en català, a l’interior, però com es pot veure encara era el “Senderos” d’agosto 1973”.

Les entitats feien el que podien per la presència de la nostra llengua i cultura. Però no ho feien amb la consciència de fer política, per la senzilla raó que llengua i cultura era, més enllà de la política, un pilar bàsic de la nostra filosofia, de la filosofia excursionista: País i cultura.
Però per a les autoritats de l’època, “os estais metiendo en política”, deien sovint.

Hi havia per part dels associats algun tipus de “conjura orquestada” com li agradava dir al règim franquista?
Jo sóc de la opinió que no, al menys no és aquesta la meva experiència viscuda. Els directius prenien riscos, a vegades fins i tot personals, anàven fent la puta i la ramoneta com se sol dir col·loquialment I anàven avançant com podien cap una certa “normalitat”, amb l’aquiescència dels socis i sense que es manifestés més enllà de converses privades.
Si bé la llengua no té als nostres centres, avui, cap mena de problema semblant al que esmento, la cultura catalana, en canvi, està immersa en una nova situació de precarietat. Però això ens portaria força més enllà i exigiria una anàlisi acurada que, per avui, no pretenc fer.
Si que, en canvi, cal esmentar-ho, perquè afecta de plè a un dels dos pilars bàsics esmentats.

Queda el segon pilar: el País. Més ben dit, la destrucció del País, de les muntanyes, de la costa, de tants i tants indrets.
Això no té parió amb aquella època a la que m’he referit: és un problema nou. I gravíssim.
Del que pretenc expressar, en un proper article, la meva opinió des del punt de vista excursionista també.
Deixo, de moment, una pregunta: si per la nostra cultura es va fer el que es va fer, “metiendoos en política”, pel nostre País, ens caldria també fer quelcom de semblant, encara que s’en digués política?