Dia de reflexió

Avui és el dia de “reflexió”.

Fa uns dies, més o menys al començament de la campanya electoral, em va arribar còpia d'una carta que la Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola va adreçar als candidats a alcalde de Barcelona.
A la carta s'esmenta un fet prou rellevant: "Avui davant el procés electoral, us volem fer avinent que cal rectificar una situació que tristament protagonitza l'ajuntament de Barcelona: és l'únic ajuntament del Consorci de Collserola que no ha definit els límits de l'espai natural corresponent al seu terme municipal que ha de formar part del Parc Natural.
Aquesta situació provoca la paràlisi en la seva declaració..."

El text complet de la carta el teniu aquí.

Per a aquells, excursionistes o no, que tinguem un mínim de sensibilitat per la natura i especialment aquesta meravella que és Collserola, aquesta situació ens provoca, parlo al menys per mí, un sentiment de decepció en constatar que, una vegada més, podem fer el “paripé” tancant el llum cinc minuts contra el canvi climàtic i alhora anar destruïnt la natura que tenim a casa.

Que jo sàpiga, a hores d'ara no hi ha resposta.
Però m'és igual perquè, encara que algún o alguns candidats diguéssin que a l'endema de prendre possessió ordenarien la marcació dels límits, quín valor es pot atribuïr a les seves promeses?
Al menys serviria per a poder recordar o recordar-los, que una vegada més han incomplert.
I què?

Doncs res. Com tantes vegades, una vegada passades les eleccions, tal dia farà un any.

De Vaquerisses a Monistrol

Aquest dijous passat la sortida de veterans ha consistit en un passeig prop de Montserrat.

Concretament un tros del sender de gran recorregut pel que passen els que fan la caminada de resistència des del Matagalls fins a Montserrat. Per poc no arribàvem a la dotzena.

Vam agafar el tren de la Renfe que fa el recorregut Barcelona-Terrassa-Manresa fins a Vaquerisses i d'allí vam anar cap a Monistrol. El dia era tapadot i xafogós, fins i tot a primera hora havia caigut una mica d'espurnejada que tot just havia humitejat el terra. Però avançant el dia, tot i que es mantenia la xafogor, els núvol alts es van anar trencant per deixar pas a un sol calent, molt calent. Canvis primaverals que cansen, tot i que el recorregut sigui moderat. De fet, com deia, tot just un passeig.

Parada per a menjar la fruita a les runes de l'Hostal de la Creu, ja a les envistes de Monistrol.

La majoria de companys va agafar deseguida el tren del Ferrocarrils de la Generalitat cap a Barcelona, però un parell de companys i jo, aprofitant que era dora, vam anar ma donar un volt pel poble, per Monistrol. Hi hi vem dinar un menú que, essent dijous, "havia" d'incloure l'inevitable arròs a la paiella.

És molt freqüent, estant com està als peus de Montserrat, passar de llarg de Monistrol. I en canvi, val la pena, i molt, aturar-s'hi una estoneta i recórrer els carrers relativament estrets de poble murallat, de pujada impenitent fins a la parroquial de Sant Pere i més amunt, aturar-se a fer una cervesetsa a la plaça del Bo-bo. I admirar uns grans casals que resten d'empeus dels segles XVI i XVII, amb plaques a la façana explicatives, així com algunes construccions inequívocament i bella, modernistes.

I pel meu gust, encara més, moltes cases normals i corrents, senzilles, les cases de poble, de les que Monistrol en té molts i ben conservats exemplars.

A quina atracció viu?

Diumenge tenia tres opcions de lleure. Una, la que em feia més gràcia però, no podia ser, anar a sentir la trobada de corals excursionistes a Llívia. No podia anar a Llívia.
Les altres, una també musical, el concert dels 40 anys de la trobada de corals infantils de Catalunya, i un passeig guiat per Montjuïc organitzar pel Centre d’Estudis Montjuïc de Barcelona.
Recordo amb molt d’afecte algunes trobades de corals infantils, en una de les quals havia cantat la meva filla. Un espectacle entranyable i especial sentir aquells centenars de veus blanques. De manera que la elecció va ser difícil. Però es tria i ja està. És el què cal.

De manera que vaig anar a Montjuïc on un coneixedor de la cultura jueva medieval va reblar i ampliar sobre el terreny les explicacions que havia donat en una conferència anterior.
Després vam anar al castell, on la visita va ser més aviat curta, poc explícita, tota vegada que les meves expectatives anaven més per a les importants característiques d’aquesta notable obra de l’enginyeria militar, que per la història del castell que pot ser llegida amb tota amplitud als diversos treballs existents, força complets.

Una vegada acabada la visita, uns quants que anàvem baixant vam conversar una mica a la vista del nou telefèric que torna a arribar al castell i em vaig trobar amb una pregunta molt encertada que em va formular una senyora: “I vostè, a quina atracció viu? Jo a la Sagrada Família”, em va dir.

Vaig felicitar la desconeguda companya de visita per l’encert d’una frase tant definidora del model de ciutat que estan fent i venent com a bo.

Vam coincidir, també, en que serem abstencionistes. I que la abstenció, si torna a ser elevada, tampoc tornarà a ser llegida com cal.

Pàgina del 10/maig/07 del Bloc de Motxilla.

“Castellar del Vallès. Nucli antic. Inici a les 10. Drecera. Ufana. Sol. Boira baixa i bruta. Allà el Farell, a l’altra banda Sant Llorenç i el Montcau. Florida primaveral. Guardar nota a Futures de l’altre camí ”

El nucli antic de Castellar guarda l’encant de quan era un poble: cases de planta i un pis, a tot estirar, carrers d’estretor proporcionada, tot de la mida que jo en dic “ humana”.
Al nord i no gaire lluny, s’alça sobre el poble el Puig de la Creu, amb l’ermita de Santa Maria, d’origen romànic, molt modificada posteriorment i envoltada d’un recinte posterior neoromànic i enmerletat que li dona un aire defensiu.
El Puig de la Creu va estar l’objectiu de la sortida de veterans de dijous passat.

Quan uns dies abans em mirava els plànols, com tinc costum per fruir de la excursió des del primer moment, creia que aniríem cap a nord, cap a can Canyelles fins al coll homònim i d’allí, com marca el plànol fer un gir de noranta graus que ens portés al llom de la serra i, passant per Coll Roig, ara en direcció sud, anar a raure al Puig de la Creu.
Per, després, fer la baixada pel corriol que salva el desnivell de tres-cents metres fins a Castellar. És el que em semblava –i em sembla- més adient per a una sortida de veterans.

No va ser així i vam pujar directament per l’esmentat corriol i baixar pel mateix lloc, amb una petita variació a meitat de la baixada on vam prendre un camí ample, susceptible i probablement emprat, d’usar pels “quatre per quatre”. La bona forma física del vocal ha de ser la explicació d’haver triat aquest itinerari i també, segurament, raons de temps tota vegada que la sortida havia de ser matinal i, com és preceptiu en aquestres sortides, en transport públic.
Bé. Jo m’hagués estimat més la que em pensava, entre d’altres raons pel fet que, a més de ser un veterà, sempre he estat un “dièsel” que necessita escalfament previ abans de rutllar en condicions. Mai m’ha agradat havent de pujar, arrencar en fred. Escric això per recordar que un altre dia haig de fer la excursió que creia que fariem.

Els boscos estàven ufanosos i la florida primaveral remarcable. Feien goig les estepes, les ginesteres, les margarides de varis colors, especialment les mates de margarida groga, els conillets blaus i tantes altres flors de plantes que conec de vista però no de nom.

Dalt, com a lloc pregon que és, la vista és molt bonica. Mirant avall, cap al sud, Castellar i més avall la zona industrial que quasi l’enllaça amb Sabadell. Tot aquell tros de Vallès fins més enllà de Terrassa, embarretat per un mena de coixi de boira polícroma i espessa creada per la contaminació amb l’ajut inestimable de la situació anticiclònica.
Sant Llorenç, a la nostra dreta, més enllà de la urbanització nova de Sant Llorenç Savall. A l’esquerra, el Farell senyala el cantó del llevant.

Serà, si Déu vol, fins la propera.

Agredolç

Ahir va fer un matí de primavera magnífic. Dissabte havia plogut i els boscos de Molins de Rei feien un goig com poques vegades s'escau.

Vaig participar a la 22ena edició de la caminada que organitza el Centre Excursionista de Molins de Rei, el CEM, que ens té acostumats a un alt grau de competència en allò que organitza, de manera que sembla com si no hi hagués organització. Cada d'any ho demostra no tant sols amb la Caminada, si no també amb "La Marxeta", que comptabilitza més edicions que aquella, i amb d'altres activitats.

Els itineraris de les caminades del CEM son fets amb molta cura, cercant, com he pogut comprovar moltes vegades, no tant sols itineraris no repetitius -cosa ben difícil tenint per norma un recorregut circular amb sortida i arribada a Molins- si no que a més, es cerquen aquells indrets, aquells corriols semidesapareguts que es revitalitzen i donen nova perspectiva del territori.

Des d'aquesta humil tribuna, doncs, la meva sincera felicitació.

L'esclat de la ginesta, l'aigua baixant generosa per la riera, les pinedes i alzinars, els tolls amb els senyals de les potes dels senglars...un cel blau intens, aquella nena del darrera meu que al costat de sa mare canta aquella cançó que ha aprés a l'escola:

"tinc un avi amb la barba blanca,

i una pipa encesa que només fa fum,

que m'explica contes

de naus perdudes en mig de les ones..."

Aquella nena em va fer venir un gust agredolç a la boca.
Ella no sap que potser el grans que avui li mostrem el camí, que l'ajudem a fer el saltiró per a trespassar la riera davant de Can Planas, que li expliquem que aquelles flors que ha agafat per fer-li un ramet a la mare son estepes, no serem capaços de preservar aquest espai.

Que quan sigui gran, aquest espai pot haver desaparegut.

En efecte, una bona part del recorregut de la Caminada d'enguany de tornada al poble està greument amenaçat pel maleït projecte dit "Vial de Cornisa" que ha de malmetre un dels espai de més valor, en tots sentits, de Collserola.

Se li podrà explicar un dia que allò es var destruïr per al seu "benestar, per a la seva "millor mobilitat", etc.?

Si, se li podrà explicar. Però no se li podrà tornar.