És relativament freqüent sentir algú afirmar que tant li fa el passat. Que mirar enrera no serveix de res, que s’ha de mirar endavant. D’altres afirmen que només hi ha present. N’hi ha per a tot els gustos i opinions.
Jo, què voleu que us digui, sense el meu passat no sóc ningú.
No em puc entendre si no és afermant les meves arrels i les meves vivències. Prou voluntat tinc de projectar-me endavant, però aquest endavant no depèn de mi, I el present què és? Quant dura?
En fi, com deia, n’hi ha per a tots els gustos i opinions.
Fa la rodona xifra de 44 anys, un dia de Sant Pere com avui vaig anar amb vuit adults i un noi de la meva edat a fer una excursió que, aleshores, era de les extraordinàries, o sia, de les llunyanes. Vam anar de Berga als Rasos de Peguera i tornar a agafar el tren a Fígols.
És una excursió que encara em fa venir petites llambregades de record amb un barrija-barreja de sentiments que no sabria definir.
Dels vuit adults, a dos els hi he perdut la pista. Els altres sis, inclòs el meu pare, ja van fer l’última excursió.
L’altre noi d’aleshores i jo, encara rondem per les muntanyes d’aquí, amb molt menys cabell i blanc, prou més panxa i, com les calderes velles, cadascú amb el seu bony o forat.
D’aquella excursió recordo molt bé la impressió que em va fer, per primera vegada, veure la boira a muntanya alta. Poc després vaig aprendre, l’harmònica sempre a la motxilla, aquella cançó, em sembla recordar que del mestre Elisard Sala, que en una estrofa deia:
“Avui queia la boirada,
mentre jo feia camí.
On sou pins de la collada,
on la vall que jo deixí?”
No tinc a mà cap fotografia d’aquella excursió, si és que el pare en van fer alguna. Haig de mirar-m’ho amb calma.
Jo, què voleu que us digui, sense el meu passat no sóc ningú.
No em puc entendre si no és afermant les meves arrels i les meves vivències. Prou voluntat tinc de projectar-me endavant, però aquest endavant no depèn de mi, I el present què és? Quant dura?
En fi, com deia, n’hi ha per a tots els gustos i opinions.
Fa la rodona xifra de 44 anys, un dia de Sant Pere com avui vaig anar amb vuit adults i un noi de la meva edat a fer una excursió que, aleshores, era de les extraordinàries, o sia, de les llunyanes. Vam anar de Berga als Rasos de Peguera i tornar a agafar el tren a Fígols.
És una excursió que encara em fa venir petites llambregades de record amb un barrija-barreja de sentiments que no sabria definir.
Dels vuit adults, a dos els hi he perdut la pista. Els altres sis, inclòs el meu pare, ja van fer l’última excursió.
L’altre noi d’aleshores i jo, encara rondem per les muntanyes d’aquí, amb molt menys cabell i blanc, prou més panxa i, com les calderes velles, cadascú amb el seu bony o forat.
D’aquella excursió recordo molt bé la impressió que em va fer, per primera vegada, veure la boira a muntanya alta. Poc després vaig aprendre, l’harmònica sempre a la motxilla, aquella cançó, em sembla recordar que del mestre Elisard Sala, que en una estrofa deia:
“Avui queia la boirada,
mentre jo feia camí.
On sou pins de la collada,
on la vall que jo deixí?”
No tinc a mà cap fotografia d’aquella excursió, si és que el pare en van fer alguna. Haig de mirar-m’ho amb calma.
Així doncs, he posat la reproducció de la primera de les cinc pàgines del meu bloc de motxilla d’aquells anys on vaig anotar la excursió, escrita en el català que jo podia saber aleshores, quan a l’escola s’ensenyava tot en castellà.
Rellegint-ho veig que els dos dies posteriors a la excursió em vaig examinar de tercer de batxillerat. No me'n recordava.
En fi, he triat aquesta sortida d’aquell Sant Pere, perquè avui és Sant Pere i, a més, em dic Pere.
Rellegint-ho veig que els dos dies posteriors a la excursió em vaig examinar de tercer de batxillerat. No me'n recordava.
En fi, he triat aquesta sortida d’aquell Sant Pere, perquè avui és Sant Pere i, a més, em dic Pere.
3 comentaris:
Doncs Felicitats, que hagis passat un bon dia del sant, llàstima que ara ja no sigui 'festa oficial'!
Felicitats Pere!
Els records ens omplen la vida, ens donen una identitat, però cal que no siguin un fre per mirar cap al futur. El present es construeix sol.
Moltes gràcies. En vida vostra.
Publica un comentari a l'entrada