En aquests darrers temps he tingut ocasió de llegir en alguns blocs determinades expressions poc favorables, per així dir-ho, a sentiments i idees relatives a la pertinença a la pàtria i a la identitat pròpia, en aquest cas catalana.
Val a reblar que cadascú és ben lliure de dir allò que li plagui. En relació al que vulgui i quan li vingui de gust.
Evidentment no em refereixo a blocs bel·ligerants contra determinats trets de la nostra cultura o nació, que en aquests, naturalment, no hi entro. Em refereixo a blocs que no tant sols estan escrits en català -no tots- si no que, a més, semblen d’antuvi interessats, o hi estan, en la nostra cultura en general, la nostra “kultur” per així dir-ho, però que en canvi tracten conceptes com els que he dit amb una mena de volgut escepticisme, talment com un exercici d’estar “pel damunt” de segons quines coses, sovint amb recurs també a la ironia.
Això darrer, tal vegada perquè hi hagi qui creu allò de que “la ironia és el somriure de l’intel·ligent”.
És a dir, com si això de la Pàtria fos cosa de xiruqueros o llobatons irredents que, pobrets, no han evolucionat al paradís de no sé quina mena d’internacionalisme sense arrels.
No aniré més enllà de la constatació de l’existència d’aquest tarannà en aquests blocs. De moment.
Però em dona la gana de dir, sense ironies, sarcasmes ni altres recursos, que jo sí, jo tinc pàtria, Catalunya, tinc una cultura, la catalana, ambdues fruit de segles d’evolució, però de trets ben definits. I que no m’afegeixo a cap cerimònia de confusió.
Ni per aquesta pertinença m’elevo per damunt de ningú.
Gràcies a Déu, tinc una Pàtria i pertanyo a una Cultura.
1 comentari:
Amb ironia -i també amb respecte-... em recordes allò de 'sóc ateu, gràcies a Déu'. La qüestió pàtria ens portaria a les definicions i, ara per ara, definir una cultura és, pràcticament impossible, cadascú tria la definició, dels centenars que se n'han fet, que li abelleix. Definir una pàtria, amb unes fronteres que els governants han estructurat al llarg d'uns segles tan nombrosos com es vulgui, però limitats en el temps i relatius en el context humà, també comporta moltes dificultats. En fi, un tema espinós que, com el religiós, desvetlla moltes passions i inquietuds. La cultura que tenim, sigui el que sigui, prové de molts llocs, no és intrínsecament 'catalana', la mateixa llengua és una convenció, les fronteres entre llengua i dialecte no estan clares, al meu entendre. La qüestió pàtria no tindria més verí si no fos que darrera d'aquest concepte s'ha dut molta gent als escorxadors. A més, donar gràcies per ser una cosa imprecisa que no s'ha pogut triar, doncs, no sé, al menys jo no ho veig clar.
Publica un comentari a l'entrada