dilluns, 13 d’agost de 2007

Soliloqui de desgrat.


Hi ha una gran facilitat en emetre judicis de valor sobre una persona traspassada, si aquesta havia tingut o tenia, a l’hora de la seva mort, un caire públic.
Sembla com si el fet d’haver tingut aquesta dimensió pública comportés una certa patent de cors per als que encara sobrevivim. I més encara si les circumstàncies que han envoltat el seu final a la Terra, surten d’una certa “normalitat”.

I encara rai si aquests judicis de valor es produïssin amb un cert coneixement de causa i una volguda reflexió, cosa que repassant mitjans d’opinió, blogs inclosos (no dic de comunicació, que la comunicació és una cosa molt seriosa), costa Déu i ajuda trobar.
Massa sovint es deixen anar adhesions fins a l’infinit o desqualificacions sense pal·liatius.
És un espectacle que no m’agrada.
Un espectacle, llevat de poquíssimes excepcions, que a tall de mirall ens mostra les nostres misèries i limitacions.

Acoto el cap, respectuosament, per tota aquella persona, pública o no, que ha fet la passa suprema, que ja ha exhaurit el que deia Brel a la seva cançó:
“Dans ma vie je brûlerai,
mes souvenirs d’enfance,
mes rêves inachévés,
mes restes d’éspérance.”

Tot desitjant que se’ls manifesti l’Esperança. Que així sigui.