divendres, 10 d’agost de 2007

Soliloqui per a una nit de Sant Llorenç


Avui és la nit. I demà i demà-passat també.
Ajagut al terra, tant pla com es pugui, notant el contacte dels omòpalts amb el terra, relaxat i la motxilla a tall de coixí.
Si pot ser, a dalt al cim de Sant Geroni, a Montserrat, i sense ni tant sols fer ús de la llanterna, que podria enlluernar. I deixar passar l'estona amb calma, si és que el buit immens del damunt, farcit d'estrelles que semblen ser a tocar del dits no engoleix els pensaments i causa un petit terror còsmic que la consciència de tocar al terra ajuda a controlar.
I quan s'escaigui, provar infructuosament de seguir cada llàgrima de Sant Llorenç que apareix de sobte, dibuixa vívidament i ràpida una trajectòria i desapareix amb el mateix misteri que apareix.
I ara una altra, que com aquella primera sembla molt més propera que els immòbils puntets de llum de la Via Làctea que li fan de decorat.
Damunt, l'univers.
Dessota, l'univers.
Enmig, uns dels milions d'ulls que l'univers obre per un temps per a veure's a sí mateix: els teus.