dimarts, 4 de setembre de 2007

"In nomine €uri". (Soliloqui)

Montserrat, per a mí, és molt especial. És Montserrat.
De tant en tant la muntanya és objecte de les meves excursions, que per allí ténen, sempre, un encant especial.

I de tant en tant també, un matí o un dia al monestir, sense excursió –si de cas, tant se val, una passejada- és com un costum, com un ritus, ple de significat personal.

Vaig ser-hi amb la meva dona un matí de finals d’agost, en un dia calorós i ple de gent, sobretot estrangera. Molts russos, per cert.

Ens vam equivocar de dia. Allò era evidentment Montserrat, però no era “el meu”. Vaig tenir la sensació d’estar més aviat en una mena de parc temàtic.
Concedit: potser amb això de fer-me gran també és compleix en mi allò de tornar-me rondinaire. No diré que no. Però carai, totes les masses piquen, com es sol dir.
Vull dir que em va semblar el món a l’inrevés, o sia, no és un monestir que té unes bones instal·lacions per a atendre els visitants i guanyar diners per al sosteniment de la comunitat benedictina, si no que és una mena de parc temàtic en un indret excepcional, únic, que inclou un monestir benedictí.
Que estic descobrint hores d’ara la sopa d’all? Ho pot semblar. Això que dic no és cap novetat de ja fa anys, però renoi, és que potser en foten un gra massa.

Fa uns anys, amb la meva dona vam fer-hi una estada d’una setmana, dins d’un cicles que organitzen en els quals es fan activitats de coneixement de natura i cultura de Montserrat. En general ens va agradar força, raó per la que recomano aquestes estades. Una de les activitats era una conversa amb un monjo, en el decurs de la qual una parella valenciana, que feia anys que no havia vingut a Montserrat, va preguntar al monjo si no li semblava que Montserrat s’havia convertit en “un supermercat de la religió”.
El monjo va sortir per la tangent.
No per esperable em va semblar menys improcedent. Crec que podria haver argumentat –convencent o no- en un sentit o altre. Una cosa és que hi hagi un “criteri oficial” a l’hora de tocar determinats temes, com passa als partits polítics, però això és ben diferent de sortir per la tangent com si la qüestió fos del tot irrellevant.

Home! la veritat és que veure la basílica plena de calces curtes, samarretes i “digitals” disparant els flaixos a tort i a dret mentre l’escolania va ocupant els seus llocs per a interpretar la Salve i el Virolai, i un monjo va donant la benvinguda en cinc o sis idiomes, a més de gent al cambril de la Moreneta amb el mateix capteniment i retratant-s’hi com qui ho fa a costat del Ronaldinho, em va fer mal d’ulls i em va posar de mala gaita. Per això vam sortir sense sentir l’escolania.

Montserrat és de fa temps un destí turístic de masses que va molt bé a tot aquest sector. Per descomptat que també, i principalment, és una més que apreciable font d’ingressos per a l’Abadia.
Però no es pot perdre el nord d’aquesta manera. Tot ha de tenir una qualitat i uns límits. I a una basílica, que és un lloc de culte, s’hi ha d’estar com s’hi ha d’estar.
I l’Abadia els hauria de marcar amb tota claredat. Si Montserrat ha de seguir sent aquest lloc, digueu-li “especial”, digueu-li “sagrat”, que fins ara ha estat per als catalans.

No tot s’hi val “in nomine €uri”.

5 comentaris:

enric faura ha dit...

Montserrat és especial per a molts catalans.
Comparteixo amb tu aquesta deriva turística-crematística-festiva de Montserrat. I sé que hi ha d'altres que també ho comparteixen, perquè n'hem parlat.
Sembla que ara a Montserrat només valguin les estadístiques, quan ha estat l'increment de visitants respecte a l'any anterior i coses com aquesta.
El que desconec és el veritable paper que té l'Abadia en tot aquest joc. No sé fins a quin punt ho ha fomentat, ja li està bé o no ho veu clar. No ho sé.
Et felicito per parlar-ne, ja és hora d'obrir una reflexió al respecte. Sembla que tot el que envolta Montserrat sigui intocable i em penso que l'abadia i la comunitat s'estan equivocant amb la línia que segueixen.
A veure si alguna persona més s'anima a seguir el debat.

Júlia ha dit...

Precisament fa poc em va arribar una crida per internet, per firmar a favor que no es construeixi més per la zona de Collbató i d'altres que s'estan urbanitzant a l'àrea de Montserrat. Però, sobre l'entorn del monestir i els disbarats que s'han anat fent i permetent, res. Crec que l'augment 'd'audiència' és directament proporcional a la pèrdua de pes intel·lectual, social, de la comunitat, però és una apreciació subjectiva, ja que no conec el tema en profunditat. Montserrat és un tema com molt bé diu el comentarista 'intocable' com tants d'altres relacionats amb els mites catalans, no em sembla saludable tot plegat.

Marta ha dit...

Com saps, aquest estiu vaig estar a Itàlia i hi havia un seguit de normes dins dels temples que els turistes havíem de seguir: no podíem fer fotografies (o, almenys, no les podíem fer amb flash), no es podia entrar amb tirants i pantalons per sobre el genoll i t'obligaven a estar en silenci. M'ha sorprès que a Montserrat no s'apliquin, ja que resol bona part d'aquesta sensació de "parc temàtic" al mateix temps que es manté el respecte per aquelles persones que hi assisteixen per creences religioses i no per turisme.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Enric, comparteixo el teu desconeixement de fins a quín punt arriba el paper de l'Abadia en el conjunt del fenòmen "Montserrat turístic". De totes maneres em sembla clar que pel que fa al monestir i demés dependències, inclosa la basílica, és clar, , la regulació de en quínes condicions s'hi accedeixi i quín capteniment s'hagi de seguir, correspòn a l'Abadia.
En aquest sentit, Marta,comparteixo plenament el que dius, d'aquí la queixa continguda en el meu escrit.
Júlia, Montserrat és parc natural, i per tant el que esmentes de la construcció a Collbató hauria de quedar circumscrita a l'adeqüació o no dels projectes expansius d'aquest municipi a la normativa del parc.I dic això amb tota la prevenció, perquè hi ha un garbuix de disposicions i de "categories" de parc, que orquestren tota una cerimònia de la confusió: així Garraf és un parc, però no natural, com Sant Llorenç i l'Obac, tampoc natural, per no parlar de Collserola o, si em permeteu el pessimisme, les restes de Collserola. (Per això les entitats ecologistes han de tenir uns equips jurídics adequats i per tant, cars.)

Potser valdrà la pena un segon article per a cercar i aportar dades de quí talla el bacallà.

Gràcies pels vostres comentaris.

Yayo Salva ha dit...

És el signe dels temps. No cal dir que la Moreneta i Montserrat tenen un significat profund per a molt catalans. Peró el turisme es DON TURISME i hi ha que fer-li lloc. És una mica trist (o molt tris), ho reconec, peró... els temps pinten oros.