"In nomine €uri". (Soliloqui)

Montserrat, per a mí, és molt especial. És Montserrat.
De tant en tant la muntanya és objecte de les meves excursions, que per allí ténen, sempre, un encant especial.

I de tant en tant també, un matí o un dia al monestir, sense excursió –si de cas, tant se val, una passejada- és com un costum, com un ritus, ple de significat personal.

Vaig ser-hi amb la meva dona un matí de finals d’agost, en un dia calorós i ple de gent, sobretot estrangera. Molts russos, per cert.

Ens vam equivocar de dia. Allò era evidentment Montserrat, però no era “el meu”. Vaig tenir la sensació d’estar més aviat en una mena de parc temàtic.
Concedit: potser amb això de fer-me gran també és compleix en mi allò de tornar-me rondinaire. No diré que no. Però carai, totes les masses piquen, com es sol dir.
Vull dir que em va semblar el món a l’inrevés, o sia, no és un monestir que té unes bones instal·lacions per a atendre els visitants i guanyar diners per al sosteniment de la comunitat benedictina, si no que és una mena de parc temàtic en un indret excepcional, únic, que inclou un monestir benedictí.
Que estic descobrint hores d’ara la sopa d’all? Ho pot semblar. Això que dic no és cap novetat de ja fa anys, però renoi, és que potser en foten un gra massa.

Fa uns anys, amb la meva dona vam fer-hi una estada d’una setmana, dins d’un cicles que organitzen en els quals es fan activitats de coneixement de natura i cultura de Montserrat. En general ens va agradar força, raó per la que recomano aquestes estades. Una de les activitats era una conversa amb un monjo, en el decurs de la qual una parella valenciana, que feia anys que no havia vingut a Montserrat, va preguntar al monjo si no li semblava que Montserrat s’havia convertit en “un supermercat de la religió”.
El monjo va sortir per la tangent.
No per esperable em va semblar menys improcedent. Crec que podria haver argumentat –convencent o no- en un sentit o altre. Una cosa és que hi hagi un “criteri oficial” a l’hora de tocar determinats temes, com passa als partits polítics, però això és ben diferent de sortir per la tangent com si la qüestió fos del tot irrellevant.

Home! la veritat és que veure la basílica plena de calces curtes, samarretes i “digitals” disparant els flaixos a tort i a dret mentre l’escolania va ocupant els seus llocs per a interpretar la Salve i el Virolai, i un monjo va donant la benvinguda en cinc o sis idiomes, a més de gent al cambril de la Moreneta amb el mateix capteniment i retratant-s’hi com qui ho fa a costat del Ronaldinho, em va fer mal d’ulls i em va posar de mala gaita. Per això vam sortir sense sentir l’escolania.

Montserrat és de fa temps un destí turístic de masses que va molt bé a tot aquest sector. Per descomptat que també, i principalment, és una més que apreciable font d’ingressos per a l’Abadia.
Però no es pot perdre el nord d’aquesta manera. Tot ha de tenir una qualitat i uns límits. I a una basílica, que és un lloc de culte, s’hi ha d’estar com s’hi ha d’estar.
I l’Abadia els hauria de marcar amb tota claredat. Si Montserrat ha de seguir sent aquest lloc, digueu-li “especial”, digueu-li “sagrat”, que fins ara ha estat per als catalans.

No tot s’hi val “in nomine €uri”.