Seguint la reflexió.

Com que crec que el text, per la seva longitut, seria incòmode de llegir a l’espai dels comentaris al meu darrer article, em permeto de fer-ho a la pàgina. Longitut per a la que demano la vostra benevolença.

Enric, crec que a les meves pàgines ha quedat palesa la definició d'excursionisme. No em farà però cap mandra tornar-hi en un article específic.
I això perquè, d'acord amb el que dius, és complexa, que no vol dir empatollada.

Certament va haver-hi un període de la nostra història excursionista, que oportunament esmentes, en que van tenir lloc marxes i curses atlètiques organitzades per centres excursionistes. Cal dir però, que l'excursionisme va saber reconduir la situació de manera que la competició atlètica va ser substituïda per les marxes, tal com les hem conegut des d'aleshores, basant la competició en coneixements i pràctiques pròpies de l'excursionisme, com són la cartografia, la regularitat, la capacitat d'orientació, l'ús de la brúixola i darrerament el Gps, etc. És el que de fa uns anys ençà es coneix com a marxes tècniques regulades. Marxes que, com ja he dit en més d’una ocasió, em semblen un excel·lent activitat i escola de pràctica excursionista.

Que la societat en la que vivim és competitiva? D’acord.
I la d’abans també. No entraré en profunditat en la comparació de la duresa de l’època actual versus èpoques anteriors perquè aquesta reflexió no em sembla fonamental per als raonaments que jo he expressat en els dos darrers articles. Simplement constataré que per a la gran majoria de la societat d’altres èpoques, la competitivitat tenia per objectiu portar el plat a taula i roba a l’armari amb un mínim de condicions dignes.
Em sembla clar que avui, també per a la majoria de la població, aquest no és el cas. Però resulta que l’època del famós “estrés” és aquesta i no aquelles anteriors.
No sóc pas contrari a la competició, dit així, en general i sense més precisions. La competició ajuda a millorar en molts aspectes de la vida i, per tant, cal no bandejar-la d’antuvi, ans estimular-la adequadament. També al mon excursionista: suara parlava de les marxes i podríem posar d’altres exemples.
El que no m’interessa, son aquestes lluites contra el cronòmetre com fan les competicions atlètiques o contra la resistència del cos humà, com poden ser les immersions a pulmó lliure o les caminades com la Matagalls-Montserrat, entre d’altres. I a més que no m’interessen per se, tampoc son part de l’excursionisme. Permet-me que em reiteri en aquest criteri.

Dius: Sempre he cregut que allò bo que té l'excursionisme és que permet allotjar al seu redós molts i molts aspectes, pràctiques ben diferents i sensibilitats. A uns els poden agradar unes coses i a d'altres unes de molt diferents.
Jo no seria exclussivista ni restrictiu.

Estem d’acord.
I ho estem perquè has emprat la paraula allotjar.

Allotjar unes determinades activitats és bo. I no és només mèrit de les entitats excursionistes: de la mateixa manera que al casino d’un poble hi havia o hi ha activitats diverses, entre les quals l’excursionisme, (Secció Excursionista del Casino de tal Lloc, Grup Excursionista de la Germandat de, Grup Excursionista del Centre de Lectura de, etc.), als centres excursionistes s’hi van fer i s’hi fan activitats diferents a l’excursionisme. I ho trobo bo perquè, com dius, les persones tenim o podem tenir interessos diversos alhora.
Interessats en l’excursionisme i afeccionats al escacs i a la bicicleta tot terreny, per exemple. O també a l’atletisme i al teatre, a més de l’excursionisme.

Però no estic d’acord amb les barrija-barreges que fan que al capdavall no sapiguem on som.
Com deia al meu article, una cosa és excursionisme i altres activitats son altres activitats, però no excursionisme.

I quan aquestes confusions fan que els objectius de practicar i promocionar l’excursionisme quedin minvades de pressupost i esforços personals en favor d’activitats que no son excursionistes, activitats allotjades, aleshores és quan no hi puc estar d’acord.

Resumeixo: mala sort si el meu criteri és o pugui ser minoritari o fins i tot anecdòtic, en el fer actual del nostre excursionisme organitzat.
Però no em sembla acceptable, i amb tota simpatia per a qui opini diferent, que aquestes barreges conceptuals entre excursionisme i d’altres activitats allotjades, tingui com a conseqüència que s’esmercin esforços humans i pressupostaris en allò que és accessori en un centre excursionista, en detriment o oblit d’allò que li és essencial.
Entenc que això no és ser exclussivista, si no partidari de reconèixer millor les prioritats. Crec que no estaria de més que els centres excursionistes es replantegessin què és fonamental i què és accessori.
I si tenir clares les prioritats excursionistes i esmerçar-hi el que calgui implica ser restrictiu amb activitats allotjades, en aquest aspecte accepto plenament ser restrictiu.
Ser restrictiu, per se, no té perquè ser dolent. Depèn del context.
Gràcies per la teva aportació.


Júlia, en efecte La tasca de les seccions infantils, ara per ara, ha anat a parar als esplais.
Per a mí és un exemple de per on plora la criatura.
Ha anat a parar als esplais, que existien al mateix temps que les nostres seccions infantils o d’iniciació, com també els caus de l’escultisme.
Nosaltres no hem tingut la capacitat o voluntat de seguir mantenint i millorant uns grups de jovent, escola dels valors excursionistes: sociabilitat, coneixement i estima de la natura, del país, aprenentatge de l’aplicació de l’esforç personal en aquestes activitats i en benefici del grup, etc.. (per cert , m’acaba de sortir una primera aproximació a la definició d’excursionisme que em demanava l’Enric).
Aquesta no és la nostra única mancança, però sí que és una de les principals.
Això ens portaria a una altra reflexió, com pot ser la manca de transversalitat en la piràmide d’edats de les entitats excursionistes, amb les conseqüències que comporta.
Tema aquest gens menyspreable, però que ara potser “no toca”. Valdria la pena que un dia “toqués", oi?.
T’agraeixo molt el teu comentari.


Hola Sylvestris, ens hem “descobert” mútuament. Val a dir però que els Amics arbres, Arbres amics, no tant sols l’havia descobert, si no que el tinc als meus enllaços.
Veus? L’aspecte mediambiental, que tinc per fonamental, és una assignatura que opino que l’excursionisme vam suspendre estrepitosament, quan teniem de fet un substrat “ideològic” suficient per a fer una estimable aportació a la nostra societat.
I dic “vam” perquè aquí n’assumeixo plenament la responsabilitat com a membre d’una part de la generació dels seixanta-setantes: els xiruquero-kumbaiàs.
Una mancança no menys important que la comentavem amb la Júlia.
Gràcies també a tu pels comentaris.