Un límit potser una cosa molt precisa, una ratlla, per exemple.
I pot ser, també, una zona o àrea de transició entre allò que tenim definit i allò altre que no compleix els termes de la definició o no els compleix sificientment.
Els límits precisos crec que només existeixen sobre el paper, sobre la artificialitat. Així una frontera entre estats o entre províncies: les fronteres polítiques. Fins i tot el límit entre el mar i la terra té la seva zona de transició. I el grau d’humitat a l’aire fa la transició entre el mar i l’atmosfera.
Els límits naturals –incloent-hi allò humà- son els que, a parer meu, tenen consistència argumental i permeten la contraposició de característiques en dues realitats o conceptes. Quan planegem una determinada sortida al Pre-Pirineu, al Berguedà, per exemple, tenim clar que no ens referim al Pirineu en sentit estricte, però sí a unes serralades que tenen –o les hi atribuïm- determinades característiques pirinenques. El Pirineu és Pre-pirineu? No. El Pre-pirineu és Pirineu?: tampoc.
Quína és aquella terra de transició entre allò que diem que és excursionisme i allò que diem que no ho és?
Més. Ens cal conèixer-la? I si és així, amb quína finalitat?
Sí, ens cal conèixer-la i tant bé com sigui possible. Amb la finalitat de, una vegada definit l’excursionisme, poder destriar allò fonamental d’allò accessori, allò propi d’allò allotjat, i evitar així que la confusió ens faci perdre la consciència del que som i acabem, com passa sovint, en un totum revolutum a mercè, per una part, d’inèrcies irreflexives i, per altra, i més perillosa encara, per l’acceptació d’unes suposades “imposicions de mercat”. I en conseqüència, aplicant esforços i pressupostos sense un ideari clar i una estratègia ben definida a llarg termini.
Del “mercat”, no m’estaré de parlar-ne un altre dia.
És del tot legítim que hi hagi qui, des d’arrels excursionistes o no, s’estimi més la pràctica d’altres activitats que sovint comparteixen escenaris naturals amb l’excursionisme. La component de preparació física que en més o menys grau requereix l’excursionisme, pot permetre la transició cap a activitats que no tinguin cap interés precís per allò que interessa a l’excursionisme. Així, aquestes activitats seràn el que vulguin ser, però no seràn excursionisme.
Aquí el límit, la zona de transició, que pot ser ampla o estreta, ha estat la component física que ha passat de ser un mitjà, un instrument, a ser una finalitat.
Reitero aquí, perquè em sembla oportú en relació al que estic dient, el que vaig expressar en el meu post “L’atletisme no és excursionisme”.
De la mateixa manera que la afecció a una determinada disciplina del coneixement, natural o social, feta des del despatx, biblioteca o laboratori pot facilitar la incorporació a l’excursionisme, quan aquell afeccionat vol traslladar també la pràctica del seu interès a l’exterior en les condicions de suficiència física i d’altres que el caracteritzen.
Aquí la transició ha estat també l’activitat física.
Hi ha doncs, límits de l’excursionisme derivats de la activitat física.
Hi ha límits també pel que fa a la activitat no física? Sí, n’hi ha. Un exemple molt propi de centres excursionistes: l’afecció a fotografiar a les excursions va fer que s’organitzéssin seccions de fotografia, a les que es van incorporar persones exclussivament interessades en aquesta activitat, sense cap interès excursionista específic i sí per a la tècnica i bellesa d’aquest art.
Aquestes persones no son excursionistes. Son fotógrafs.
Podriem posar més exemples.
Quan fluixeja qualsevol de les dues condicions bàsiques de l’excursionisme, s’entra en la zona de límit d’aquest. I quan es prescindeix d’una d’elles, se surt d’aquesta zona límit de transició per anar a parar a una altra cosa, a un altre concepte, a una altra activitat.
Permeteu-me, a tall d’exemple del que penso i estic dient, uns paràgrafs del llibre “Excursionismo”, la foto del qual vaig posar el meu post anterior. Diu així:
“El esquí, cuando el excursionista lo utiliza como medio auxiliar para desplazarse sobre la nieve en sus excursiones invernales y no con una finalidad deportiva, constituye otra y quizá la más bella modalidad del excursionismo.”
Hi estic d’acord i subratllo: ”y no con una finalidad deportiva”.
Hi estic d’acord: l’esquí “de pista”, no és excursionisme. Els esquiadors “de pista” ho ténen molt clar.
I nosaltres?
Molt em temo que nosaltres, no.
La no-consciència d’aquests límits, d’aquestes zones de transició, és un dels motius, juntament amb d’altres, que ha fet que moltes organitzacions excursionistes hàgin perdut la brúixola.
I que hi hagi cada vegada més colles o excursionistes autònoms. Perquè, al cap i a la fi, allò que ens interessa és la pràctica de la nostra afecció, malgrat que molts anys de vida societària ens facin no aliens a aquests debats.
I pot ser, també, una zona o àrea de transició entre allò que tenim definit i allò altre que no compleix els termes de la definició o no els compleix sificientment.
Els límits precisos crec que només existeixen sobre el paper, sobre la artificialitat. Així una frontera entre estats o entre províncies: les fronteres polítiques. Fins i tot el límit entre el mar i la terra té la seva zona de transició. I el grau d’humitat a l’aire fa la transició entre el mar i l’atmosfera.
Els límits naturals –incloent-hi allò humà- son els que, a parer meu, tenen consistència argumental i permeten la contraposició de característiques en dues realitats o conceptes. Quan planegem una determinada sortida al Pre-Pirineu, al Berguedà, per exemple, tenim clar que no ens referim al Pirineu en sentit estricte, però sí a unes serralades que tenen –o les hi atribuïm- determinades característiques pirinenques. El Pirineu és Pre-pirineu? No. El Pre-pirineu és Pirineu?: tampoc.
Quína és aquella terra de transició entre allò que diem que és excursionisme i allò que diem que no ho és?
Més. Ens cal conèixer-la? I si és així, amb quína finalitat?
Sí, ens cal conèixer-la i tant bé com sigui possible. Amb la finalitat de, una vegada definit l’excursionisme, poder destriar allò fonamental d’allò accessori, allò propi d’allò allotjat, i evitar així que la confusió ens faci perdre la consciència del que som i acabem, com passa sovint, en un totum revolutum a mercè, per una part, d’inèrcies irreflexives i, per altra, i més perillosa encara, per l’acceptació d’unes suposades “imposicions de mercat”. I en conseqüència, aplicant esforços i pressupostos sense un ideari clar i una estratègia ben definida a llarg termini.
Del “mercat”, no m’estaré de parlar-ne un altre dia.
És del tot legítim que hi hagi qui, des d’arrels excursionistes o no, s’estimi més la pràctica d’altres activitats que sovint comparteixen escenaris naturals amb l’excursionisme. La component de preparació física que en més o menys grau requereix l’excursionisme, pot permetre la transició cap a activitats que no tinguin cap interés precís per allò que interessa a l’excursionisme. Així, aquestes activitats seràn el que vulguin ser, però no seràn excursionisme.
Aquí el límit, la zona de transició, que pot ser ampla o estreta, ha estat la component física que ha passat de ser un mitjà, un instrument, a ser una finalitat.
Reitero aquí, perquè em sembla oportú en relació al que estic dient, el que vaig expressar en el meu post “L’atletisme no és excursionisme”.
De la mateixa manera que la afecció a una determinada disciplina del coneixement, natural o social, feta des del despatx, biblioteca o laboratori pot facilitar la incorporació a l’excursionisme, quan aquell afeccionat vol traslladar també la pràctica del seu interès a l’exterior en les condicions de suficiència física i d’altres que el caracteritzen.
Aquí la transició ha estat també l’activitat física.
Hi ha doncs, límits de l’excursionisme derivats de la activitat física.
Hi ha límits també pel que fa a la activitat no física? Sí, n’hi ha. Un exemple molt propi de centres excursionistes: l’afecció a fotografiar a les excursions va fer que s’organitzéssin seccions de fotografia, a les que es van incorporar persones exclussivament interessades en aquesta activitat, sense cap interès excursionista específic i sí per a la tècnica i bellesa d’aquest art.
Aquestes persones no son excursionistes. Son fotógrafs.
Podriem posar més exemples.
Quan fluixeja qualsevol de les dues condicions bàsiques de l’excursionisme, s’entra en la zona de límit d’aquest. I quan es prescindeix d’una d’elles, se surt d’aquesta zona límit de transició per anar a parar a una altra cosa, a un altre concepte, a una altra activitat.
Permeteu-me, a tall d’exemple del que penso i estic dient, uns paràgrafs del llibre “Excursionismo”, la foto del qual vaig posar el meu post anterior. Diu així:
“El esquí, cuando el excursionista lo utiliza como medio auxiliar para desplazarse sobre la nieve en sus excursiones invernales y no con una finalidad deportiva, constituye otra y quizá la más bella modalidad del excursionismo.”
Hi estic d’acord i subratllo: ”y no con una finalidad deportiva”.
Hi estic d’acord: l’esquí “de pista”, no és excursionisme. Els esquiadors “de pista” ho ténen molt clar.
I nosaltres?
Molt em temo que nosaltres, no.
La no-consciència d’aquests límits, d’aquestes zones de transició, és un dels motius, juntament amb d’altres, que ha fet que moltes organitzacions excursionistes hàgin perdut la brúixola.
I que hi hagi cada vegada més colles o excursionistes autònoms. Perquè, al cap i a la fi, allò que ens interessa és la pràctica de la nostra afecció, malgrat que molts anys de vida societària ens facin no aliens a aquests debats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada