Brutícia?

Em pensava que no tindria gaire cosa més a dir abans de Nadal i després d’haver fet una noteta en relació als pessebres a muntanya, la meva afecció als quals crec que resulta prou evident.

Vet aquí però que l’amic Gatsaule ha fet un comentari al meu articlet dels pessebres, que agraeixo com tots, i que m’ha interessat molt, atès que és una qüestió que trobo rellevant per ser conseqüència directa del capteniment de la gent que anem a muntanya, al plà, al bosc, als espais més o menys naturals.
I que crec que mereix prou més que una ràpida resposta a l’espai de comentaris.
Reprodueixo el comentari a fí que no s’hagi d’anar i venir:

"Doncs jo dec ser dels iconoclastes, perquè no més els permetria si després els anessin a treure. La majoria acaben trencats i embrutant els cims, com les creus i plaques commemoratives diverses.
Perquè la gent no se les posa al menjador de casa ?"

Comparteixo del tot, pel que fa als pessebres, la necessitat de retirar-los passades les festes, o més endavant, en el cas que les condicions no ho permetin en aquells que han estat posats a cims molt alts. Però l’abandonament de pessebres és un mal comportament d’algunes, només algunes, entitats o colles, d’uns anys ençà. Mai ens hagués passat pel cap als de la meva generació deixar abandonat un pessebre a muntanya. I per a un xiruquero-kumbaià encara menys.
El capteniment de molta gent que avui va a muntanya i que només per aquest fet s’intitula muntanyenc, deixa molt que desitjar.
En més d’una ocasió m’he referit a la moral excursionista actual per a plànyer-me de la seva, en la meva opinió, poca volada. I alhora acceptar la responsabilitat de la meva generació per no haver sabut transmetre adequadament els valors. Quedi clar que en parlar de moral parlo del mos-moris llatí: "costum, estil de vida".
Cada generació construeix els seus valors, refusant el que vol i afegint el que li sembla. És la seva llibertat i la seva responsabilitat, que ambdues son les cares de la mateixa moneda.

Vull afirmar amb rotunditat, simplement perquè és cert, que l’abandonament de pessebres no és de la nostra generació. Com diuen en castellà, "que cada palo aguante su vela".
Jo tampoc, com en Gatsaule, si fos possible, permetria la col·locació, amb abandonament, de pessebres.
Tinc la impressió però, que si no s’insisteix en la reformulació del capteniment excursionista en molts aspectes no ens en sortirem. I aquí hi entrem tots. I quan dic tots, vull dir exactament això: tots. I en totes les activitats, perquè, recordem per exemple, que "Wilderness" no va néixer per a retirar pessebres abandonats.
És a l’actual generació a qui correspòn aquesta reformulació que, pel que veig, ni tant sols s’ha plantejat.

Igualment crec que les plaques conmemoratives, el sentit de les quals em costa de compartir, tot i que ho pugui entendre, haurien de tenir una data de caducitat.

En canvi estic radicalment en desacord amb la percepció que les creus puguin "embrutar" els cims. Hi estic en desacord i em dol l’expressió. Personalment i com a excursionista.
Més enllà però, de percepcions o sentiments personals, cal recordar que moltes de les creus a les muntanyes no ens les hem "inventat" els excursionistes: son una més de les manifestacions de la nostra cultura secular, no cal dir-ho, amarada de religiositat. Avui ens sembla una creu a muntanya la creu en aquell coll que fa poc segles no era sino el camí de pas normal per anar a moldre el blat o per anar a mercat.
Una cultura en el sí de la qual va néixer l’excursionisme, que, sense aquest referent, hagués estat del tot diferent. Ignoro si millor o pijor, però indubtablement diferent. I els excursionistes, també i per mor d’aquesta cultura, hem posat creus en els cims.
La cultura, com tot allò produït per l’home, canvia. Evol·luciona cap a d’altres topants i maneres que cal saber destriar per a aprofitar-ne allò de bò que pugui tenir el que anem deixant en el camí.
En tant que fenònem social, l’excursionisme actual –i, expressament, no faig servir el mot "muntanyisme"- té els referents força més laïcitzats de la societat actual. I actúa –o deix d’actuar- en conseqüència.
D’aquí a dir que una creu "embruta" una muntanya, hi va un abisme. Un abisme de percepció que soc absolutament incapaç de copsar perquè em produeix vertígen.
Un dia arribarà sens dubte, i no falta gaire, que les nostres passes ja insegures no deixaràn petja a la pols o el fang dels camins. Aleshores, potser, ja no hi haurà creus als cims.
Però, dalt del cim, amb creus o sense, alguns exemplars d’aquest "mono nu" que deia Desmond Morris de l’home, seguiràn experimentant la hierofania. I ho manifestaràn, si ho fan, com voldràn: serà el seu torn.

De cap manera crec que l’amic Gatsaule pugui ser un iconoclasta, és a dir, eikonoklástés "destructor d’imatges".
A ell especialment dedico la fotografia d’un meu quadre, que reprodueix la meva visió d’una creu en un cim de la comarca de l’Anoia, i que encapçala aquest escrit.