dilluns, 4 de febrer del 2008

El pernil d’en Lluís.

El costum de fer obsequis per Nadal a les empreses ha baixat molt. Tant els que es fa de l’empresa als seus treballadors, com d’una empresa a una altra. Però encara es fa. Suposo que per un tot-plegat de raons, entre les quals, la menys creïble de l’estalvi de costos.

En la meva feina n’havia rebut bastants, una anys més que d’altres, tot i que sempre n’hi havia algun que era un regal enverinat i el millor era fer-li prendre el camí de retorn. Tal i com em va ensenyar un veterà de l’ofici: "Vigila, que pots acceptar un gall d’indi per Nadal i cagar plomes tot l’any".
Allò per a mi, ja forma part del passat. Aquell mon de la feina on jo era el senyor Fulanet ja forma part d’un temps i d’uns llocs que la boira de l’oblit malda per a ocupar cada vegada més, i on la tossuderia en no oblidar fabrica clixés i fotos fixes que, al capdavall acaben distorsionant, si més no en part, allò que fou aquella realitat. De fet així, més o menys, em sembla a mi que és com s’escriu la història, personal i col·lectiva.

Això ve a compte del pernil que en Lluís ens va oferir dissabte a vint-i-tres consocis de l’entitat, per a que imitéssim la dansa macabra dels voltors davant la presa morta.
El pernil, un dels dos que li van regalar per Nadal, el va voler compartir amb tots nosaltres a l’àrea de lleure de Vallvidrera, acompanyant el pa amb tomàquet i el bon vinet.
Això sí, com que tots, o gairebé, som "de la primera volada", amb pastilleta prèvia o posterior, que una cosa no treu l’altra.
Després, a dins del berenador, que a fora el sol perdia la batalla amb els núvols i ja feia massa fresca, l’ocasió em va merèixer, a mi també, un extra en forma de carajillet de rom. (Perdó, això del "cigaló" no ho he vist mai clar per aquestes contrades).
I mentre d’altres es lliuraven a la gimnàstica de la llengua, tres companys i jo vam fer un dòmino. Ah, que bé!
És clar que, estant allí, vaig a anar a retre visita a la admirada alzina que és mig amagada al costat de la plaça del berenador: tota una bellesa. Alzines i porcs, de fet, son d’un mateix ambient, tot i que el pernil que ens vam menjar no era d’un Sus Scrofa.
Gràcies Lluís!

2 comentaris:

Júlia ha dit...

Gaudiu del pernil, ja que una meva parenta m'ha explicat les surrealistes protestes dels treballadors de la seva empresa davant aquest obsequi, que menystenien per causes vegetarianes, morals, dietètiques... i era pata negra, ep.

El pernil era la icona nadalenca inabastable de la meva infantesa. Quan venien números per a la rifa d'alguna cistella, un ganxo molt efectiu era: 'hi ha un pernil!'.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sí, el pernil -sencer- vé a semblar la cornucòpia de l'abundància. Només el dir el nom ja és suggerent.
Menytenir-lo per aquestes causes que dius?: tothom té dret ha estar "torrat".