El pernil d’en Lluís.

El costum de fer obsequis per Nadal a les empreses ha baixat molt. Tant els que es fa de l’empresa als seus treballadors, com d’una empresa a una altra. Però encara es fa. Suposo que per un tot-plegat de raons, entre les quals, la menys creïble de l’estalvi de costos.

En la meva feina n’havia rebut bastants, una anys més que d’altres, tot i que sempre n’hi havia algun que era un regal enverinat i el millor era fer-li prendre el camí de retorn. Tal i com em va ensenyar un veterà de l’ofici: "Vigila, que pots acceptar un gall d’indi per Nadal i cagar plomes tot l’any".

Allò per a mi, ja forma part del passat. Aquell mon de la feina on jo era el senyor Fulanet ja forma part d’un temps i d’uns llocs que la boira de l’oblit malda per a ocupar cada vegada més, i on la tossuderia en no oblidar fabrica clixés i fotos fixes que, al capdavall acaben distorsionant, si més no en part, allò que fou aquella realitat. De fet així, més o menys, em sembla a mi que és com s’escriu la història, personal i col·lectiva.

Això ve a compte del pernil que en Lluís ens va oferir dissabte a vint-i-tres consocis de l’entitat, per a que imitéssim la dansa macabra dels voltors davant la presa morta.
El pernil, un dels dos que li van regalar per Nadal, el va voler compartir amb tots nosaltres a l’àrea de lleure de Vallvidrera, acompanyant el pa amb tomàquet i el bon vinet.
Això sí, com que tots, o gairebé, som "de la primera volada", amb pastilleta prèvia o posterior, que una cosa no treu l’altra.

Després, a dins del berenador, que a fora el sol perdia la batalla amb els núvols i ja feia massa fresca, l’ocasió em va merèixer, a mi també, un extra en forma de carajillet de rom. (Perdó, això del "cigaló" no ho he vist mai clar per aquestes contrades).
I mentre d’altres es lliuraven a la gimnàstica de la llengua, tres companys i jo vam fer un dòmino. Ah, que bé!

És clar que, estant allí, vaig a anar a retre visita a la admirada alzina que és mig amagada al costat de la plaça del berenador: tota una bellesa. Alzines i porcs, de fet, son d’un mateix ambient, tot i que el pernil que ens vam menjar no era d’un Sus Scrofa.
Gràcies Lluís!