dimecres, 5 de març de 2008

"L'Amic de l'acampada"

Ja m’agrada això de trobar-me en un bloc música enllaunada. Jo mateix n’he posat en algunes ocasions. És clar que la música que posem cadascú és la que ens agrada, que no vol dir que hagi d’agradar al "receptor".
Bé. Però avui m’ha passat pel cap que això, tot plegat, és un pèl passiu: engego, escolto i ja està. Home! I si hi participéssim una mica?
Val a dir que a mi em costaria molt de participar en alguna cançó com la que acompanya un bon article d’un bloc que he visitat avui, que resulta que era del grup "Metalica".


Però n’hi ha d’altres que les podem cantar i aprendre. Com que ja no és possible de fer-ho, això d’aprendre una cançó, aprofitant que la canta una altra colla en el mateix tren que nosaltres, anant o tornant, per exemple, de La Molina, potser sí que ho podriem fer davant la pantalla de l’"ordina".

Convido a una excursió virtual i una cantada real.
Imaginem-nos que som, per exemple, a la Creu de Fumanya, on hem plantat la tenda per a passar-hi la nit. Fa una nit estelada, clara. Els estels sembla que es podem tocar amb la mà.
I el Xiruquero treu l’harmònica de la motxilla i comença a tocar "L’Amic de l’Acampada":




La lletra, als cançoners, és aquesta:

"L’estel és el meu company,
Quan la nit és ben serena,
I acampo sota el cel blau,
I em besa la lluna plena.


M’agrada sentir el neguit,
Dels arbres i les rieres,
Ben estirat dins la nit,
Sobre un jaç de falgueres.


M’aconsola el reposar,
Entre la pau i el silenci,
Quan acampo sota el cel,
sense ningú que em defensi.


Jo sol, lestel i res més,
Déu present a la calma,
Quin somni em crema després,
Quan la nit obre el seu reialme.


(Lletra de M. Ibàñez Escofet.
Música de Mon. Amadeu Oller i Berenguer (Barcelona 1901 - 1957). Rector de la parròquia de Sant Medir. La parròquia va instituïr un premi literari en el seu homenatge: els Premis Amadeu Oller.)


L’intèrpret de l’harmònica és un pèl justet, però Déu n’hi dó el bé que entoneu vosaltres eh?

En fí, una estona deliciosa.

11 comentaris:

tantost ha dit...

M'agrada el món dels camins i els estels Xiruquero

De Walt Whitman i traduït al català et deixo això:

QUAN VAIG SENTIR L'ERUDIT ASTRÒNOM...

Quan vaig sentir l'erudit astrònom,
quan les proves i els números estigueren col.locats davant meu,
quan em foren mostrats els mapes i els diagrames, per tal que els sumés, dividís i mesurés,
quan, assegut a la sala de conferències, escoltava l'aplaudit astrònom,
tot d'una em vaig sentir inexplicablement las i fastiguejat,
fins que, esquitllant-me, vaig sortir a fora,
a passejar dintre la mística humitat de l'aire de la nit,
i, adesiara, en el perfecte silenci,
alçava el cap per mirar les estrelles.

(Trad. Agustí Bartra)

http://www.mallorcaweb.com/mag-teatre/poesiaanglesa/whitman.html

enric ha dit...

A traves del teclat i els bytes hem seguit la tonada.

Júlia ha dit...

Aquest Ibáñez Escofet pot ser que fos el periodista, de jove? Com que tots eren escoltes...

Aquesta cançó em porta molts records entranyables, per cert.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Tantost, per aquest regal. No sabia de l'existència de Whitman.
M'ha agradat força aquest poema, amb el que m'he identificat plenament: els dos camins. El segon, avui encara menystingut, m'acosta, ens acosta, força al Coneixement, que el primer camí només esboça.
Que aviat has captat al Xiruquero-kumbaià!

Aka ha dit...

Ei! Bona idea això de la acampada virtual, jo sóc el que es cuida del foc, toca l'armonica (no més bè que tu...) i és perd en la inmensitat de l'espai amb la silueta de les muntanyes de fons.

Idíl·lic!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Cantem doncs, Enric, cap a fora, el que els silencis ens generen a dins.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ho és Júlia, el periodista.
Si segueixes l'enllaç hi ha una petita nota d'ell.
Un home de la nostra cultura, d'una sensibilitat extraordinària.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Aka! tu també toques l'harmònica??
Que bé! Farem un duo, d'acord?
Segur que la Júlia, l'Enric i el Tantost cantaràn.
Ens perdrem tots, com dius, a l'immensitat de l'espai.
Concedit, el foc per a tu.

Gatsaule ha dit...

Realment el coll de la Creu de Fumanya és un molt bon indret per passar una nit gaudint de l'estelada, amb sonsònia o sense, i sempre millor un bivac !

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Jo m'estimo més la tenda, Gatsaule. I de bon matí mirar per la finestreta les primeres llums abans de vestir-me.
Ai, ara em farien mal els ossos si dormís per terra!
Temps era temps...

tantost ha dit...

Jo canto fatal, però si voleu fer ploure, puc fer "l'indio", que "d'indio" ho sóc molt, i fent la dança de la pluja, que tampoc sé ballar, i amb la sinèrgia de la meva funesta veu i el meu desastrós ball, farem el gran Diluvi Universal o, almenys, acabarem amb la sequera.