He deixat reposar el bloc una colla de dies. Amb la Setmana Santa pel mig i aquesta setmana següent, en que he estat ocupat fent de "cicerone" per Barcelona, només he fet alguna incursió esporàdica i poc duradora pels blocs que visito d’habitud, tot deixant algun comentari espars.
També he estat allunyat de les notícies de politiqueria. He visitat, això sí, entre aquells pocs blocs que deia algun de política de la bona. (D’aquesta en queda molt poca).
Tot plegat però, l’allunyament relatiu de la bloc-esfera no m’ha representat cap esforç ni cap mancança. La qual cosa, afegida a una absència quasi total de televisió, en certa manera, m’ha permès fer una mica de pell morta amb tot plegat.
Que em va bé, de tant en tant. I suposo que a més gent. I com se sol dir, vinc, torno, "fresc".
Més poc que molt m’he assabentat de la darrera miserable conducta dels xinesos amb els seus ocupats tibetans. Només la darrera. Que ha sortit a la palestra per la propera i infausta celebració de les olimpíades a la Xina. I no per altra cosa.
Infausta per la pròpia celebració d’aquesta mascarada que en diuen olimpíades i infausta pel fet de fer-se a la Xina.
Fins i tot, encara que sembli un acudit, tinc entès que el president de França ha parlat de "no descartar" un boicot al jocs aquests.
Llengua!
Al meu poble diem "llengua!" quan algú diu que farà alguna cosa que no ens creiem que faci, com ara si diguéssim "a que no tens pebrots de fer-ho".
El dia que la televisió donava el xou inaugural de les olimpíades de Barcelona, jo estava en el càmping d’un "domaine" del centre –si fa no fa- de França, un lloc molt bonic dit La Paille Basse.
Alguns acampats van anar a veure-ho per televisió. No gaires. D’altres fruíem del passeig, del lloc, o fèiem d’altres activitats.
Aquell any, els contraris a les olimpiades de Barcelona, quasi que ens haviem d’amagar per les cantonades: érem pocs i titllats d’immobilistes, de barretinaires, d’enemics de la ciutat i del progrés. Una mena –com a la genial obra d’Ibsen- d’Enemics del Poble.
Què voleu? Sempre ha d’haver-hi ovelles negres. I en aquest cas, indubtablement, jo en soc una.
Com deien aquells "Black Panters" americans dels seixantes, "black is beautiful!".
3 comentaris:
Definitivament, i per mi, els Jocs Olimpics cada vegada perden més el seu sentit primogènit, el d'agermanament entre nacions i blablabla. I més esta vegada, amb la seu en un país que anula les llibertats de l'individu... mai m'he mirat les olimpiades, els esports televisats no m'interessen en absolut, prefereixo practicar-los, i este any, tampoc penso mirar-los. Com sempre, reivindicare el dret dels pobles a ser lliures, i el dret de les persones a ser lliures, evidentment.
Alba, jo tinc el costum ben arrelat de discriminar l'activitat física de l'esport. I no és només una qüestió semàntica.
Entès com se sol entendre l'esport avui, per a mí és un absurd o un elaborat producte de màrqueting que, per descomptat, no compro.
D'acord, per descomptat, en la defensa de les llibertats individuals i dels pobles.
Gràcies per la teva intervenció.
Comparteixo la teva aversió als jocs olímpics. Tot i que m'agrada fer esport, les olimpíades son manifestacions feixistes on els estats es gasten grans quantitats de diners perquè els seus esportistes guanyin mes medalles que els del país veí. L'esperit del fundador d'aquest moviment, ha quedat en res, i s'ha convertit en un gran negoci. En això, jo també soc una ovella negra.
Publica un comentari a l'entrada