dissabte, 12 d’abril del 2008

Val la pena.


Aquest temps canviant de primavera a voltes fa una mica de mal de cap. O de ronyonada. O del que vulgueu. Potser per això som més propensos a la irritabilitat. Si més no, parlo per mí mateix.

I potser per això mateix tinc menys humor per aguantar alguns discursos blocaires, carregats de bona fe, cofois de la situació actual de les pràctiques o del suposat progrés assolit en molts camps que temps enrera quedàven inclosos en el avui genèric –per a molts- i per tant imprecís, també per a molts, mot Excursionisme.

He dit en més d’una ocasió i no és cap boutade, que no em crec això de que parlant la gent s’entén, per bé que l’exercici de la conversa, virtual o presencial, identifiqui determinades coïncidències o faci constatació d’arees comunes, aquestes segurament prèvies a la pròpia conversa.
Una altra cosa és la reflexió personal, especialment aquella que és fruit de la experiència viscuda (expressió aquesta que em sembla redundant), que porta a la anàlisi de fets o capteniments amb voluntat d’interpretació i extracció d’allò positiu i apte, d’allò convenient per a un hom mateix, per al present o per a la formulació –quina ambició!- de capteniments futurs. És clar però, que això es mou en l’àmbit personal.

Lluny –a anys llum- com estic, de la tendència a tenir per bò allò que és actual pel fet de ser-ho, lluny com estic de l’estúpid –per irreflexiu- binomi progrés versus conservació, vet aquí que m’ha fet passar una mica aquest encaparrament primaveral que deia al principi, un molt bon article que publica el bloc "Edelweis".

6 comentaris:

esparver ha dit...

Llegint el teu article i el de l'Edelweis se m'ha escapat un somriure, un comentari gràfic.

I enyorança. Ara ja puc caminar bé i tinc moltes rutes maques per fer... I alguna cosa d'aquestes semiespotives que no t'agraden (espero que no m'ho tinguis en compte).

Gatsaule ha dit...

M'has fet llegir l'article esmentat després de llegir el teu, i entre l'un i l'altre tenia la sensació que estàveu en un error. No sabia massa quin, una mica quan una cosa no t'agrada però costa trobar el perquè.

Finalment penso que el problema està en la massificació. Ara hi ha tanta gent com abans que estima de debò la muntanya, potser més i tot, però tot plegat s'ha massificat del tal manera que els darrers romàntics som/sou/són una minoria.

I llavors en traiem conclusions enganyoses.

enric faura ha dit...

Atenció, la nostalgia és perillosa. No qualsevol temps passat fou millor, ni el present tampoc. Trobar l'essència de les coses, cercar el seu sentit, en el context del moment, aquest és el repte.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Esparver, m'en alegro que ja puguis caminar bé. Vinga, a passar-ho bé!
Ah, fes-nos conèixer el comentari gràfic.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No sé si m'escau el qualificatiu romàntic, Gatsaule. En qualsevol cas no em fa nosa.
I a ser minoria, els xiruquero-kumbaiàs ja hi estem acostumats i més ara, simplement per raons biològiques.
El que he volgut fer, perquè m'ha semblat magnífic, és donar difusió a l'article d'Edelweis.
Pel que veig, a tu també t'ha fet pensar. I m'en alegro, perquè saps que m'interessa la teva opinió.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Perillosa la nostàlgia, Enric? Es té nostalgia d'allò que considerem millor, no necessàriament pel fet de ser passat.
A alguns els convindria -i no parlo per a tu- conèixer una mica més el passat: qui és raonable en pot treure coses bones per al present i per a l'esdevenidor.
Ah, el context del present s'ha construït, també, sobre les essències del passat.

Per altra banda, l'article d'Edelweis és raonament, clar i concís, que es mereix més difusió.
Per això n'he fet esment.