El bosc estava ben ufanós.
I els ocells semblàven excitats, com si s’en felicitéssin.
Els trossos de cel que es podien veure per damunt dels arbres ensenyàven grans castells de cotó blanc, que ara empal·lidien, ara grisejàven, i després tornàven al blanc, com penedits.
Entre les falgueres, uns fruits del galzeràn reivindicaven, amb el seu vermell rabent, el trencament del verd.
Sota la presència magestuosa, imposant, dels grans castanyers centenaris.
Dolls de llum del sol entre ses branques.
Remor del torrent proper.
Aigua. 
Que aliena a les nostres bajanades, quan vol pren el seu curs omplint-ho tot de la vida que engendra.
4 comentaris:
Altra cop em fas caminar, escoltar i veure gràcies a les teves paraules, poques i ben triades transmeten unaa bona estona de felicitat en un bocí de paradís.
Una abraçada.
David
Gràcies David per la teva indulgència.
Quan arriba l'Irati?
Uauuuuuuuuu...la serralada del Montseny humida...una pasada
salut
joan
Hola Joan, sí el Montseny és "únic".
El que és una passada és el teu bloc fotogràfic.
Jo dic que una imatge pot valdre, a voltes, la paraula (no "mil paraules"). Amb el teu permís l'enllaço.
Publica un comentari a l'entrada