dijous, 5 de juny de 2008

Avui


Ahir l'ànima no em navegava aigües somes precisament.
Olor de salmorra aferrissada als narius em portava, a contracor, a immersions involuntàries a fosses abissals.
Què es pot fer en aquests cassos? Potser anar a veure el gerani i complaure's de la seva ufana, o potser guaitar fit a fit la tortuga, que et manté la mirada fins que es cansa de l'esguard carallot que té al davant. També es pot anar al bloc i dir qualsevol collonada.
Tres maneres, només tres, de provar de surar, tres vicis, només tres, per mirar d'emborderir una rissaga.

I això darrer és el que vaig fer, preparant un escrit de mira'm-i-no-em-toquis, i programar-lo per a l'indemà. De manera que quan fos d'excursió, ungüent més valuós que remei de trementinaire, aparegués com art de màgia a la pàgina del Xiruquero-kumbaià. Que sóc jo.
Com que l'objectiu era el que era, no m'hi vaig mirar pas de fer-ho bonic. Ni tant sols prou entenedor, potser. La -quasi- inevitable fotografia no va prendre el requadret d'espai que, sembla, reclama sempre com a propi. Si de cas, això sí, un petit enllaç per a canviar el monocromatisme del text. No hi fa cap mal. I, si més no, en Mundet prou que s'ho mereix.
Ara, a la fotografia, li concedeixo l'espai:









L'he vista pel camí. També mates de ginestera ja despullades en part, que han cedit branquetes del seu cos perquè les rebi un gerro del menjador d'aneu a saber quantes cases.
I espàrrecs que faran la fi del cagaelàstics barrejats amb una picadeta d'all i julivert i envoltats d'un fastigós magma d'ou.
Aquesta campaneta no ha fet obrir la gana a ningú. I hauria arribat pansida al gerro. Per això ha salvat la pell.

Aquell pi tenia una ferida un bon tros amunt del tronc. I la sava li ha anat rajant pel cos. Ferida oberta que es va assecant, però que no corseca l'arbre. Una petita llàgrima de reïna feia de perla amarga, com goteta de llacrimal, que no he estat capaç de copsar amb l'ull mecànic de la càmera.

Verd ufanós fill de les pluges. Boires altes espesseïnt-se sense gosar tapar, encara, el sol: no han gosat fins havent dinat. Lladrucs llunyans que es tornen propers perquè el camí ens porta cap allà. Ocells xarrotaires: la primavera és seva.
Un tros enllà, on arribarem, ja veig els ruscos dels humans, faiçó que recupero en arribar.

He tornat a les aigües somes, un pèl arrissades pel gregal.

Hic sum. Romanguem-hi.
I bon camí.

2 comentaris:

Salvador ha dit...

A través del Yayo Salva musical, he anat a parar al teu bloc xiruquero.
Jo també són un home gran, no yayo encara, però amb esperit jove i amant de la muntanya i de la natura. Ara no surto tant com voldria, però m'encanta l'excursionisme. N'he fet molt a la meva vida, no tant ara.
En el meu bloc també trobaràs alguna crònica d'excursions i sortides...
M'alegra haver-te conegut

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Benvingut Salvador al bloc del Xiruquero-kumbaià. Veig que tenim coses en comú.
Ens anirem "veient".
Salutacions