Dijous passat, que no hi havia sortida del grup, vaig anar d’excursió amb un company que també forma part del grup de veterans.
Va ser una excursió excel·lent, tant per la companyia com pel lloc escollit, que, essent relativament proper a Barcelona, desconeixia.
La "descoberta" d’un lloc determinat és un dels grans al·licients de l’excursionisme, una de les seves raons fonamentals.
Aquest lloc és Sant Sebastià de Montmajor, al nord-oest del Farell i m’en vaig assabentar mercès a aquest bloc.
Suposo que els excursionistes vallesans poden pensar que Déunidó la "descoberta". Però per a mi indubtablement ho ha estat.
Vam tenir un dia molt bonic per caminar, amb estones de sol, majoritàries, i estones que els núvols el tapaven com si ens volguessin protegir d’una exposició massa continuada. Tot i així vam suar una bona estona, sobretot a l’hora de pujar una pista a l’anada.
Suposo que els excursionistes vallesans poden pensar que Déunidó la "descoberta". Però per a mi indubtablement ho ha estat.
Vam tenir un dia molt bonic per caminar, amb estones de sol, majoritàries, i estones que els núvols el tapaven com si ens volguessin protegir d’una exposició massa continuada. Tot i així vam suar una bona estona, sobretot a l’hora de pujar una pista a l’anada.
Segons el plànol que portava, de l’Alpina, una edició antiga, d’allà on veníem hi havia un camí, assenyalat com a corriol, que resseguia un tros més de la vall de la riera de Sant Sebastià que, per cert, baixava ufanosa.
Però arribats a un punt determinat no vam saber trobar la continuació i, en canvi, arrencava d’allí una pista ampla que és la que vam seguir, tot i veient que, més enllà de la possibilitat que el camí hagués estat eixamplat i convertit en pista, que aquesta hagués tapat o destruït la continuació del camí.
Per altra banda, la pista apareixia marcada amb senyals de sender de petit recorregut.
Va ser a la tornada i mercès a les explicacions d’un dels veïns de Sant Sebastià, que, fent la tornada per altre cantó, de fet pel que hi hauríem hagut d’arribar seguint el plànol, vam anar a raure al punt on crèiem que desapareixia per passar a fer-ne pista.
I la raó era que per no ser transitat, el camí quedava tapat per vegetació baixa. A més d’haver-hi una petita cadena -que la vegetació ens va amagar- i un bon tros abans, segons la direcció de tornada, una tanca gran posades ambdues, suposo, per la propietat de la masia que hi ha més amunt, tot tallant un camí que, com qualsevol camí públic, no es pot barrar.
Per altra banda, la pista apareixia marcada amb senyals de sender de petit recorregut.
Va ser a la tornada i mercès a les explicacions d’un dels veïns de Sant Sebastià, que, fent la tornada per altre cantó, de fet pel que hi hauríem hagut d’arribar seguint el plànol, vam anar a raure al punt on crèiem que desapareixia per passar a fer-ne pista.
I la raó era que per no ser transitat, el camí quedava tapat per vegetació baixa. A més d’haver-hi una petita cadena -que la vegetació ens va amagar- i un bon tros abans, segons la direcció de tornada, una tanca gran posades ambdues, suposo, per la propietat de la masia que hi ha més amunt, tot tallant un camí que, com qualsevol camí públic, no es pot barrar.
Crec que aquesta és una de les conseqüències negatives de la xarxa de senders: per dir-ho en paraules d’avui, un dany col·lateral.
En efecte, la comoditat dels senders marcats fa que moltes excursions perdin el treball d’orientació de qualsevol excursió. Però, alhora, una comoditat per aquells que porten grups nombrosos de persones amb l’única feina –passiva- d’anar seguint "el guia", com darrerament he sentit, i no el vocal com sempre s’ha dit.
I si a més, com sovint passa, es marquen els géèrres i péèrres per pistes fetes per a cotxes, no tant sols es perd molt d’encant, sinó que, a més, camins tradicionals molt més bonics i fets a la mida –i desnivell- dels homes i les seves bèsties acaben desapareixen sota la vegetació.
Comença a ser urgent la tasca –immensa- d’evitar que es perdin i de recuperar camins perduts, fins on sigui possible.
L’existència dels senders senyalitzats no hauria de suposar l’abandonament dels altres camins. Però per a aquesta tasca calen excursionistes. Que n’hi ha poquets.
En efecte, la comoditat dels senders marcats fa que moltes excursions perdin el treball d’orientació de qualsevol excursió. Però, alhora, una comoditat per aquells que porten grups nombrosos de persones amb l’única feina –passiva- d’anar seguint "el guia", com darrerament he sentit, i no el vocal com sempre s’ha dit.
I si a més, com sovint passa, es marquen els géèrres i péèrres per pistes fetes per a cotxes, no tant sols es perd molt d’encant, sinó que, a més, camins tradicionals molt més bonics i fets a la mida –i desnivell- dels homes i les seves bèsties acaben desapareixen sota la vegetació.
Comença a ser urgent la tasca –immensa- d’evitar que es perdin i de recuperar camins perduts, fins on sigui possible.
L’existència dels senders senyalitzats no hauria de suposar l’abandonament dels altres camins. Però per a aquesta tasca calen excursionistes. Que n’hi ha poquets.
2 comentaris:
"La "descoberta" d’un lloc determinat és un dels grans al·licients de l’excursionisme, una de les seves raons fonamentals."
Gran frase Xiruquero, quan em poso a "somiar" noves excursions sempre intento fixarme en nous paratges, on jo, o els meus companys no hagin posat peu, llocs per Descobrir!
A la Cerdanya s'està fent una gran tasca de recuperació d'antics camins perduts, però hi ha tan poca gent que camina, que aquestes coses passen desapercebudes.
Publica un comentari a l'entrada