Salamanca i Montjuïc: És la Història

Quadre de Josep Cusachs i Cusachs, del fons pictòric del Museu Militar de Montjuïc

Vet aquí que dinant estava mirant la tele. Aquella vella instrucció als infants de menjant no es llegeix ha quedat en desús, i avui ningú gosaria dir que menjant no es mira la tele. Quina barbaritat no fora! Almenys, segur, una instrucció o consell absolutament inútil.

Doncs jo em mirava la tele dinant i han ensenyat un senyor de generosa cabellera que visitava tot un magatzem de prestatgeries plenes de capses de cartró. El senyor era el ministre espanyol de cultura i les prestatgeries l’arxiu de Salamanca.
Quan li han acostat la carxofa el senyor ha manifestat que els papers s’havien d’anar mirant amb detall, per a determinar quins havien d’anar a Catalunya i quins no. És una feina, ha dit, exclusivament tècnica.
És perfecte. No es pot pas ignorar la llei que va dictar el Congrés de Diputats espanyol –urgències polítiques manaven- que ja va comportar un primer lliurament, com és sabut, més aviat minso. Oi que recordem la filmació d’aquell parell de furgons carregant caixes a la nit, custodiats per la policia i fent el viatge cap a Sant Cugat del Vallès, a l’ANC? Doncs tots els altres papers, la resposta del funcionari: sí senyor, ho faré. Quan estarà? Deseguida que pugui, senyor.
Que vol dir posa’t tranquil i fes-te retratar, que s’ha d’agafar cada paper i determinar –qüestió tècnica com ha dit el senyor ministre- si es decanta cap un cantó o cap a l’altre. I qui dies passa, anys empeny.
La comissió de la dignitat ja pot anar-se desganyitant, que la resposta és Sí senyor, deseguida que pugui.

En canvi aquí –mireu que en som de treballadors i guais- anem per feina. Fins i tot abans que ningú ens demani res.
Resulta que teníem –tenim encara en part- uns fons museístics molt valuosos al castell de Montjuïc, per molt que les nostres autoritats s’hagin esforçat i s’esforcin, com se sol dir, amb un afany digne de causa millor, en silenciar-ho. I naturalment, per a la gran majoria, ho aconseguissin. De què parlo? Doncs del Museu Militar de Montjuïc.
Militar? Vade retro! Raó més que suficient per a aquells que volen confondre la pau amb la ignorància de les guerres. Com si aquí i a tot arreu no ens haguéssim estat matant des de l’inici dels temps. Dic volen confondre perquè si realment ho confonguessin encara fora pitjor.

Un museu militar creat a rel del decret pel qual es cedia parcialment el castell de Montjuïc a Barcelona. Una altra raó –decret franquista- en paraules del senyor batlle de la ciutat per a desmuntar el museu. Espero que el senyor batlle no vulgui desmuntar la seguretat social, creada també per un decret franquista.
I en som tant de treballadors i guapos que ja son a Madrid els canons de la plaça d’armes del castell. Allí en faran un manteniment i repàs i, pel que he llegit, probablement els portaran a Toledo. Del fons del museu una part és propietat del ministeri de defensa, una altra de l’ajuntament i una tercera son col·leccions de particulars. Diu el senyor batlle que es miraran com repartir-ho (el que sigui de Barcelona, és clar), però que el museu desapareix. De fet, per a mantenir-ne la ignorància, fins i tot es va tancar al públic que va pujar diumenge al castell a "prendre’n possessió" i menjar una ració de fideuà de franc.

Som gent tant culta i justa, que volem tornar als seus legítims propietaris la documentació que els va ser presa en el decurs i final de la guerra 36-39. I, alguns, aprendre una mica més la història d’aquell conflicte fratricida sense haver d’anar a Salamanca. És la nostra història.
És la Història.

Som gent tant culta i justa que fem botifarra a fons museístics de segles d’història militar. És la nostra història.
És la Història.