dimecres, 18 de juny del 2008

Salamanca i Montjuïc: És la Història

Quadre de Josep Cusachs i Cusachs, del fons pictòric del Museu Militar de Montjuïc

Vet aquí que dinant estava mirant la tele. Aquella vella instrucció als infants de menjant no es llegeix ha quedat en desús, i avui ningú gosaria dir que menjant no es mira la tele. Quina barbaritat no fora! Almenys, segur, una instrucció o consell absolutament inútil.

Doncs jo em mirava la tele dinant i han ensenyat un senyor de generosa cabellera que visitava tot un magatzem de prestatgeries plenes de capses de cartró. El senyor era el ministre espanyol de cultura i les prestatgeries l’arxiu de Salamanca.
Quan li han acostat la carxofa el senyor ha manifestat que els papers s’havien d’anar mirant amb detall, per a determinar quins havien d’anar a Catalunya i quins no. És una feina, ha dit, exclusivament tècnica.
És perfecte. No es pot pas ignorar la llei que va dictar el Congrés de Diputats espanyol –urgències polítiques manaven- que ja va comportar un primer lliurament, com és sabut, més aviat minso. Oi que recordem la filmació d’aquell parell de furgons carregant caixes a la nit, custodiats per la policia i fent el viatge cap a Sant Cugat del Vallès, a l’
ANC? Doncs tots els altres papers, la resposta del funcionari: sí senyor, ho faré. Quan estarà? Deseguida que pugui, senyor.
Que vol dir posa’t tranquil i fes-te retratar, que s’ha d’agafar cada paper i determinar –qüestió tècnica com ha dit el senyor ministre- si es decanta cap un cantó o cap a l’altre. I qui dies passa, anys empeny.
La
comissió de la dignitat ja pot anar-se desganyitant, que la resposta és Sí senyor, deseguida que pugui.

En canvi aquí –mireu que en som de treballadors i guais- anem per feina. Fins i tot abans que ningú ens demani res.
Resulta que teníem –tenim encara en part- uns fons museístics molt valuosos al castell de Montjuïc, per molt que les nostres autoritats s’hagin esforçat i s’esforcin, com se sol dir, amb un afany digne de causa millor, en silenciar-ho. I naturalment, per a la gran majoria, ho aconseguissin. De què parlo? Doncs del Museu Militar de Montjuïc.
Militar? Vade retro! Raó més que suficient per a aquells que volen confondre la pau amb la ignorància de les guerres. Com si aquí i a tot arreu no ens haguéssim estat matant des de l’inici dels temps. Dic volen confondre perquè si realment ho confonguessin encara fora pitjor.

Un museu militar creat a rel del decret pel qual es cedia parcialment el castell de Montjuïc a Barcelona. Una altra raó –decret franquista- en paraules del senyor batlle de la ciutat per a desmuntar el museu. Espero que el senyor batlle no vulgui desmuntar la seguretat social, creada també per un decret franquista.
I en som tant de treballadors i guapos que ja son a Madrid els canons de la plaça d’armes del castell. Allí en faran un manteniment i repàs i, pel que he llegit, probablement els portaran a Toledo. Del fons del museu una part és propietat del ministeri de defensa, una altra de l’ajuntament i una tercera son col·leccions de particulars. Diu el senyor batlle que es miraran com repartir-ho (el que sigui de Barcelona, és clar), però que el museu desapareix. De fet, per a mantenir-ne la ignorància, fins i tot es va tancar al públic que va pujar diumenge al castell a "prendre’n possessió" i menjar una ració de fideuà de franc.

Som gent tant culta i justa, que volem tornar als seus legítims propietaris la documentació que els va ser presa en el decurs i final de la guerra 36-39. I, alguns, aprendre una mica més la història d’aquell conflicte fratricida sense haver d’anar a Salamanca. És la nostra història.
És la Història.

Som gent tant culta i justa que fem botifarra a fons museístics de segles d’història militar. És la nostra història.
És la Història.

3 comentaris:

Yayo Salva ha dit...

Són temes de difícil solució que contente a tots. Jo no sóc partidari de desmembrar els arxius generals històrics, per què faciliten la tarea a l'investigador, que al cap i a la fi, és l'usuari d'eixe material. Tindre a la mà la major quantitat de documents és sempre ventajós, ho sé per experiència. Y la Història és la mateixa estiguen on estiguen els documents. D'altra banda, amb la quantitat de mitjans que la tecnologia de la documentació té avuí en dia, fer duplicats facsimilars és una questió técnicament senzilla però que requereix una inversió grosa en maquinària i persones. No sé com quedarà allò de Salamanca però tinc ben clares dues coses: 1) Tenim l'obligaciò de cuidar i conservar el patrimoni cultural i d'exigir a les autoritats que ho facin també. 2) N'hi han bens culturals la "propietat" dels quals és discutible, però llur conservaciò no admet discusió.
Si un bé cultural no està on pensem que devia estar preguntem-nos quina és la raó i si el fet ha estat bo o dolent per la seva conservació. Alló de més té molt de maniqueisme i e politiqueta cassolana.
No negue, és clar, la justícia de les reivindicacions. Però, sortosament, un bé cultural ben cuidat sobreviu les situacions polítiques i les modes. I la Història és molt llarga i té molts capítols "d'anada i tornada".

Júlia ha dit...

Sobre el castell, al meu blog ja n'he parlat i estic d'acord amb tu, el que s'ha fet ha estat un carnaval i la gent s'ha empassat la història perquè és suposadament bonica i respon a aquesta memòria oportunista que ens etziben.

Sobre Salamanca, estic també d'acord amb el Yayo, s'ha fet molta política d'estar pel casa sobre el tema i sobre els papers, quan convé surt i quan no convé no se'n parla. L'exposició que ens van fer al Palau Moja amb tants platerets feia pena. Els de per allà les castelles també han caigut en el parany i han fet soroll i a veure si acabem a bufetades. De fet, siguem objectius, a la majoria de la gent se li refunflinfla dels papers de Salamanca i del castell de Montjuïc i mentre ens facin fideuàs i lectures romàntiques, endavant que són quatre dies.

Gabriel Jaraba ha dit...

Jordi Hereu ha aprés depressa a utilitzar la gesticulació buida de contingut per contentar masses que es creuen progressistes i només són mal-llegides. L'esquerra va descobrir la màgia blanca fent cas a certs saberuts de la comunicació que mai no han sabut res. Creuen que el nom fa la cosa, i que operar sobre paraules i imatges es governar la realitat. Per això, quan la realitat, tossuda ella, entra en escena en forma de sequera, crisi petroliera o econòmica, es queden immòbils i garratibats. Bé, sí, s'encomanen a la Moreneta...