Brins d'agost

Ja som al tombant de la Mare de Déu d’agost. El dia es va escurçant i augmenta la possibilitat de xàfecs, aquells xàfecs decidits que deixen olor de terra molla i l’aire net.
De moment però, els xàfecs no s’han presentat a ponent. I la calor, aquests darrers dies, ha estat moderada.

Les vacances conviden a la dispersió del pensament. I ho dic així perquè pensar, el que se’n diu pensar, encara no sé ben bé què és. Em costa poc embadocar-me, imaginar, anar d’un cantó a l’altre amb el pensament, a la velocitat de la llum, si cal.
També puc inquirir, preguntar i preguntar-me, per, gairebé sempre, quedar-me a respostes a mitges tintes, que sembla ser que és al màxim que podem aspirar els de la nostra espècie.
Però és un exercici concentrat ara, per vacances.
Quan surto d’excursió em prenc sovint aquesta llicència de la badoqueria, que reivindico fermament, i per vacances, talment com si experimentés una mena de predisposició semblant, me la prenc, aquesta llicència i molt sovint i de manera no volguda. Tal vegada sigui el que en diuen estat d’ànim.

No ho sé. Com tampoc ho saben molts que pontifiquen sobre aquestes coses i que, a l’empara d’un títol, ens vénen amb sopes d’all i malalties de rics com ara totes aquestes síndromes que es van inventant una rera l’altra.

Un núvols alts que el garbí ha arraconat cap a l’Aragó fan de llençol a la posta i comença la simfonia de tonalitats. Assegut al Portalet, aquell antic portalet de la vella muralla, segueixo badant. I sovint "pensant", interrogant i interrogant-me.
Mentre es fa més fort el soroll del tractor del veí, que ve del mas.

A la nit, la lluna plena, vergonyosa tal vegada de la seva nuesa, s’ha tapat parcialment: eclipsi de lluna.
Entenc força bé la explicació del perquè de l’eclipsi. Però no tinc explicació per al misteri de l’eclipsi.