La postal

Fer el gest de triar una postal és ja un acte d’amistat. Cal saber quina li pot fer més gràcia, per molt que, a mi, em pugui agradar més qualsevol altra.
Després, segons on la compres, la possibilitat que no tinguin segells i la consegüent recerca d’on en venen.
No m’estalviaré la tria d’un lloc adient, si pot ser, ara que és l’estiu, una taula de bar a l’ombra on fer durar un tanc de cervesa dels de mig. Tu vols una clara, reina?

Haig de tenir present, a l’escriure, per a qui és la postal, és clar. Si es tracta de la família no hi ha massa compromís, però si és per a un amic cal vigilar més, sobretot si ell o ella està treballant mentre nosaltres deambulem rascant-nos la panxa.
Això darrer ho tinc ben après del carallot que treballava amb mi, en temps de la meva joventut, quan a l’agost, que per l’antiguitat –"la veterania es una grado"- podia triar i triava sempre les vacances, enviava a la feina una postaleta dels Picos de Europa "vista del teleférico de Fuente De" o de Panticosa, o de qualsevol altre lloc que solia ser de muntanya, on li agradava anar perquè deia que a muntanya menjava i clapava millor. El poca-solta no s’oblidava de posar un "no us ho perdeu això!" I és clar, a mi, que no podia fer vacances a l’estiu, aquelles postals de muntanya em tocaven, com es diu en el meu poble, "la gràcia de Déu". Tant se val que la postal era per a tots, però jo, tonto de mi, em feia fotre.

Sí, sí, haig de tenir present per a qui és la postal, tot i que la dona, que té raó, em digui que sóc un cagadubtes i que per escriure una postal no cal tanta comèdia.
Amb el penúltim glop de la gerra, passats els quatre dits per sota de la nansa i amb el polze abraçant-la, ben amunt el braç, que la llum faci enrossir més la cervesa, vindrà el posar les adreces i enganxar els segells.
Val a dir que avui ens perdem ja el gest de la llepada al segell, que ja son adhesius, i que justificava, després d'eixugar la llengua amb el mocador, el darrer i definitiu glop de cervesa.

De totes maneres això de la tramesa de postals va de baixa. La dona i jo, però, ens hem refermat en el propòsit de seguir enviant-ne.
Però, com ho fem amb els amics "cibernètics", noia? Amb aquests sí que, "cagada pastoret", no tenim adreça, ni noms, ni res.
La dona diu que m’exprimeixi la imaginació, però que als amics, ni que siguin cibernètics, no se’ls pot deixar penjats.
I té raó.
De manera que us envio la postal. Amb tot l’afecte.