La Fuente de la Teja

Quan vaig parar el motor del cotxe vaig tenir la sensació d’haver-me d’excusar per haver fet soroll fins aquell moment. Com si hagués notat que els faigs, la terra, la font, tot plegat, em miressin molestos.
Una mica com aquell que estossega en un concert, trencant l’emoció, el discurs, de l’orquestra.

La Fuente de la Teja, a mitja alçada del Moncayo pel cantó aragonès, és un lloc paradisíac, un dels primers racons on el pi rojal esvelt, dret de tant cercar la llum, cedeix el lloc a la fageda, sense estridències ni sobtades solucions de continuïtat.
Començava allí, als paratges de la Fuente de la Teja, la intimitat del Moncayo que només vam endevinar sortint del poble de Santa Cruz, i que quedava amagada de la nostra mirada encuriosida quan el vèiem llunyà, des del Mirador de la Diezma.

A la font érem sols. A mitja setmana de setembre no hi deu anar massa gent. La fageda ens acollia ara amb aquell silenci sovint enigmàtic que em sembla que tenen les fagedes tot mostrant-nos la suau blavor dels troncs i, al terra, les fulles ens parlaven ja de la tardor.
La fageda ens amagava la part alta de la serra, com guardiana del secret de la muntanya que s’aixeca, com elegant bergantí, damunt la plana de cereals.

Presento excuses per haver de tornar a fer soroll, però anem amunt, més amunt, per a anar "descobrint" el Moncayo.
D’on diuen que ve el cerç de les Terres de l’Ebre.

Cercarem el seient des d’on Eol bufa, si és que és donat de saber-ho als mortals.