dilluns, 24 de novembre de 2008

Espais

Mesos enrera li deia a la meva dona que, un dia que anunciessin forta tramuntana, m’agradaria anar a un hotelet de Portbou per "veure-la", per a sentir-la, per a veure els seus efectes sobre el mar i la terra.
No ha estat a Portbou però sí a Menorca, a més d’un lloc concret. La vam tenir, i moderadament forta, a molt llocs de l’illa. També al cap de Favàritx, un espai especial, difícil de descriure pel fet que, més enllà de morfologia geològica o cromatisme paisatgístic, és un d’aquells llocs, em sembla a mi, que només es poden descriure per sensacions. I no m’hi veig prou en cor.


Dir, només, que hi ha espais que, en entrar-hi, sembla que te’ls puguis fer teus. Amb la mirada, amb el fer-hi camí, amb les sensacions. Espais que tu "domines", per dir-ho d’alguna manera.

D’altres, molt pocs segons la meva experiència, son ells qui t’absorbeixen i et porten d’ací d’allà, talment com si t’afeblissin la voluntat. I et deixen una marca a l’ànima que, com m’ha deixat el paratge del cap de Favàritx, causa un certa inquietud.

Suposo que això no només em passa a mí, oi?

8 comentaris:

Gatsaule ha dit...

No conec Menorca, però imagino el què vols dir. He tingut sensacions semblants al desert o en algunes grans muntanyes, llocs que et fan sentir molt petitó.....

David ha dit...

Absolutament d'acord. Deuen haver estat sensacions molt entenses perque l'amic Xiruquero no és veiés amb cor de descriure. Millor per vos, pitjor per a nosaltres lectors.
Una abraçada.

M. Antònia ha dit...

No he pasat mai la Tramuntana, però sí al far de La Corunya que feia tant de vent que no podia donar la volta. També per la provincia de Tarragona a vegades hi venta fort, el cap semblava que s'encongia i que no era teu, els ulls secs, elpaissatge no era de mar. A part de ser excursionista ets bon escriptor. El diumenge passat vàrem anar a Mont-roig del Camp a l'ermita de la Mare de Déu de la Roca. Va fer un dia esplendorós, voliem pujar per darrera,però no vàrem trobar el sender. El record del mar a la llunyania i les arrenglarades oliveres és l'extrem opossat al què expliques aquí.

Aka ha dit...

No només et passa a tú! L'ésser humà es tan petitó amb comparança amb la natura, pot arribar a ser molt salvatge...
Aquest dissabte passat el torb ens va assetjar i ens va escupir literalment de la muntanya cual formiguetes...

Ja se que tu parles de sensacions no tan físiques si no més aviat de dins de l'ànima, però t'asseguro que enmig del torb l'ànima s'em va enfollir, a parts iguals de por i satisfacció...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies amics, per les vostres aportacions. Tanmateix, pel que dieu, compartim sensacions semblants.
Aka, estaré pendent de les entrades al teu nou bloc Trempapics.
M. Antònia, La Mare de Déu de la Roca és un lloc excepcional, el conec. Per què no fas un post de la sortida i ens ho expliques?

enric faura ha dit...

Efectivament, hi ha llocs que tenen una força telúrica que proporciona sensacions especials. Vaig conèixer Menorca l'estiu passat, i malgrat ser poc de platja, hi vaig sentir algunes sensacions que només havia sentit a la muntanya.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tens raó, Enric. A més, Menorca, al novembre, és una altra cosa que no pas a l'estiu.

M. Antònia ha dit...

Ja m'agradaria, però em manca temps. Gràcies pel sugeriment