dijous, 4 de desembre de 2008

L’admirava cada matí.



Les mans del boscater esdevenen nuoses, esquitxades regularment de durícies. És el diàleg de la destral i la pell. La mà es va transformant per a fer front a l’esforç, a la lluita. El boscater s’hi fa la vida.

L’adaptació dels vivents és un dels poemes més meravellosos que podem llegir, simplement mirant a redós. Voler fer la vida en determinades condicions modula, canvia, modifica, transforma. Ja sé que no descobreixo res, simplement m’agrada constatar-ho.

Quan l’arbre jove s’ha d’adaptar al vent, resistint les seves abraonades, afermant les arrels tant com pot, també ha d’ajupir la testa, renunciar a l’alçada i treure branques addicionals per a anar creixent. Fins que arriba a ser adult i ens mostra, orgullós, el resultat de la seva victòria.



Em trobava aquest pi –a Menorca n’hi ha molts- quan de bon matí caminava per anar a fer el cafè en un bar d’una urbanització propera. Per uns dies va esdevenir una fita, un punt de referència. Amb el cap ben tapat per la caputxa de l'anorac m'el mirava com només accedia a deixar-se moure els branquillons, com aquell victoriós que accedeix a un marge de generositat per a no convertir la derrota, en aquest cas del vent, en humiliació.

Un detall: el que el vent no va poder fer, amputar-li una branca adulta, ho va poder fer la necessitat d’asfaltar el camí a costat del qual va néixer. És, també, la petita derrota que no desmereix la victòria final.

2 comentaris:

M. Antònia ha dit...

La ruguesa i la força continguda en un arbre viu encara que mutilat, dóna coratge per viure. Seré jo menys que un arbre? Ell rebrota, doncs jo també. Ell em dóna la seva ombra, si puc jo també ho faré.
Frases així em surten quan contemplo la natura i aquells troncs retorçats per la força dels vents, sembla que et parlin de vida.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

I és que un arbre, Maria Antònia, ens pot dir tantes coses!