dimecres, 10 de desembre de 2008

Desembres Xiruqueros

Un punt concret del territori "és", en virtut de les coordenades amb altres punts.
Alhora "és" en si mateix.
A les persones ens passa igual, em sembla. És aquella afirmació orteguiana del "jo sóc jo i la meva circumstància". La pregunta que em ve tot seguit és quanta circumstància hi ha dins del nostre jo individual?
Per exemple, tornant al territori, Montserrat és per ell mateix, i estant, com està, a la Catalunya gairebé central. Com hagués estat Montserrat en un altre punt del territori?
Núria no ha estat Montserrat, i Montserrat no ha estat Núria.
Cada lloc ha tingut els seus referents espaials i ha tingut el seu ser propi.


Els desembres tenen les seves coordenades precises en relació a d’altres mesos i als calendaris astronòmics. I als ritmes del treball de la terra. I a la llum del dia.
I tenen, alhora, el seu ser cultural. El meu desembre, el desembre de cadascú, pot ser coincident o diferent.
Com pot ser coincident o diferent, per a cadascú, la visió de Núria. O de Montserrat.
Si els punts de referència canvien, canvia la percepció del camí. La mar no és la mateixa si el far costaner s’albira o no s’albira.

Poden afegir-se referents en el decurs del temps, però també és possible d’admetre’ls o no, de fer-los nostres o simplement obviar-los perquè ja tenim altres referents previs que són nostres. Aquests darrers no seran cap nova circumstància que transformi el propi "jo".

Per aquest motiu els desembres xiruqueros son com son i no d’una altra manera.
Son els desembres amarats d’un temps, d’una època, d’un tarannà, que han modelat unes persones. Persones que ens reclamem d’aquest cultura que, finalment, és el nostre ser.
Estimo i homenatjo els referents que van fer els Desembres Xiruqueros: els de les primeres petjades a la neu, els de la sortida per a recollir la molsa, les branquetes de vesc i de boix grèvol. Els desembres de preparació de les nadales per a quan portéssim el pessebre a lloc. La pròpia construcció del pessebre. Els desembres dels guants i gorres de llana, també dels "rochetores", aquells mitjons llargs i gruixuts fins a sota genoll, gairebé mitges, que pal·liaven la poca resistència al fred de les xiruques.
Els de la Missa del Gall a l’ermita.

Un mes farcit de referents cristians, muntanyencs i catalans. Els meus referents i, per tant, el meu jo.
No me’n calen d’altres: els que se’ns han ofert després no tenen, per a mi, cap consistència. No hi afegeixen res de millor, sovint, al contrari.

Visc, gràcies a Déu, un altre desembre xiruquero. I el pessebre està gairebé a punt.

12 comentaris:

El mosquit i el camell ha dit...

Molt d'acord. El meu desembre té elements musicals, cristians (la tensió de l'Advent m'encanta), gastronòmics (uff, quin empatx!) i, molt, de retrobament amb els amics, la família, tot i els moments dolorosos o difícils.
Per cert, i aquell pessebre, com el tenim?
Mercè

Xiruquero-kumbaià ha dit...

El pessebre està gairebé a punt. Només li falten quatre tocs i llestos!
Després vindrà el casa. Que bé! Vosaltres ja l'heu començat?

esparver ha dit...

Aquest any ja el tinc fet. La dóna no ha sabut esperar santa Llúcia.

El mosquit i el camell ha dit...

A casa sempre fem el pessebre el darrer cap de setmana abans de Nadal. El fem amb presses, deixant-nos una cosa o altra... però ho passem la mar de bé, tot i que nosaltres no tenim cap criatura. Ja en parlarem al blog en el seu moment...
Mercè

M. Antònia ha dit...

Jo espero posar el pessebre per Santa Llúcia. Poso les figures del naixement, els tres reis, i una ovella que em van regalar al comprar-los. Poso sempre alguna pedra que em sembla bonica trobada en algún lloc on vaig muntanya o viatge més llarg i també algun tronc, pinya o fulla trobades igual. Ara ja no es pot agafar res de boix grevol, ni altres troncs-fulles vius, els agafo de terra. Aquest any posaré fulles bastant maques del Montseny i vltants, les pedres són de Lló d'una espècie de petita cova on vaig trobar-les arrencades per les pluges, de colors diferents, de ferro i d'aigua sulfurosa. Són precioses.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Caram Esperaver, a vosltres no se us enganxarà pas l'arròs!
Que ens el deixaràs veure al bloc?
´
I tu també Mª Antònia, que el podrem veure? Si, afortunadament -espero que serveixi per a protegir-lo tanmateix-, el boix grèvol no es pot tocar. Em sembla que el galzeràn també. El vesc no ho sé.
I la molsa també ho està. És clar que una pa de molsa, recollit de lloc adequat, on no s'afavoreixi l'erosió ho tinc per un pecat lleu que reconec que cometo de tant en tant, i és que el pessebre ha de tenir tot el procés previ, oi?

Júlia ha dit...

Vinga, a fer-lo, que ja toca, ep.

Gatsaule ha dit...

Després de gairebé una setmana trescant i fent de xiruquero aficionat per les terres del sud del País Valencià, on m'he adonat que es parla català com ja voldríem que es parles en molts llocs de per aquí, m'ha agradat tornar-te a llegir i adonar-me que moltes coses no canvien, afortunadament!

Encara que a casa el tema del pessebre no tingui massa èxit...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Vaig ser per aquelles terres fa anys i recordo amb estima, per exemple, la zona de Guadalest. Espero que ens en parlaràs.
Ep! vegila amb això de fer de xiruquero, no fos que t'encomanéssis!

enric faura ha dit...

I tant, tens tota la raó. Qui perd els origens perd l'identitat.

I a casa ja hem fet el pessebre. No hi ha mèrit, ja que amb dos nanos petits, ha estat una festa.

Aka ha dit...

Doncs a mi el Desembre no em diu res, fà anys que passo per ell de puntetes....

Quan era petit era un altre cosa, eren dies de joguines, sopars i dinars familiars i superpelis a la tele...que bé que m'ho passava...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs a mí em sembla que sí que té mèrit, Enric: el pessebre formarà part de l'imaginari personal dels teus fills. Que no és poc.

Els desembres tornen, Aka. En pots estar segur. I en el túnel dels anys es torna a trobar una llumeta que a voltes crèiem perduda quan els dies de desembre escurcen la llum. Vés a saber si també et passarà...