Desembres Xiruqueros

Un punt concret del territori "és", en virtut de les coordenades amb altres punts.
Alhora "és" en si mateix.
A les persones ens passa igual, em sembla. És aquella afirmació orteguiana del "jo sóc jo i la meva circumstància". La pregunta que em ve tot seguit és quanta circumstància hi ha dins del nostre jo individual?
Per exemple, tornant al territori, Montserrat és per ell mateix, i estant, com està, a la Catalunya gairebé central. Com hagués estat Montserrat en un altre punt del territori?
Núria no ha estat Montserrat, i Montserrat no ha estat Núria.
Cada lloc ha tingut els seus referents espaials i ha tingut el seu ser propi.

Els desembres tenen les seves coordenades precises en relació a d’altres mesos i als calendaris astronòmics. I als ritmes del treball de la terra. I a la llum del dia.
I tenen, alhora, el seu ser cultural. El meu desembre, el desembre de cadascú, pot ser coincident o diferent.
Com pot ser coincident o diferent, per a cadascú, la visió de Núria. O de Montserrat.
Si els punts de referència canvien, canvia la percepció del camí. La mar no és la mateixa si el far costaner s’albira o no s’albira.

Poden afegir-se referents en el decurs del temps, però també és possible d’admetre’ls o no, de fer-los nostres o simplement obviar-los perquè ja tenim altres referents previs que són nostres. Aquests darrers no seran cap nova circumstància que transformi el propi "jo".

Per aquest motiu els desembres xiruqueros son com son i no d’una altra manera.
Son els desembres amarats d’un temps, d’una època, d’un tarannà, que han modelat unes persones. Persones que ens reclamem d’aquest cultura que, finalment, és el nostre ser.
Estimo i homenatjo els referents que van fer els Desembres Xiruqueros: els de les primeres petjades a la neu, els de la sortida per a recollir la molsa, les branquetes de vesc i de boix grèvol. Els desembres de preparació de les nadales per a quan portéssim el pessebre a lloc. La pròpia construcció del pessebre. Els desembres dels guants i gorres de llana, també dels "rochetores", aquells mitjons llargs i gruixuts fins a sota genoll, gairebé mitges, que pal·liaven la poca resistència al fred de les xiruques.
Els de la Missa del Gall a l’ermita.

Un mes farcit de referents cristians, muntanyencs i catalans. Els meus referents i, per tant, el meu jo.
No me’n calen d’altres: els que se’ns han ofert després no tenen, per a mi, cap consistència. No hi afegeixen res de millor, sovint, al contrari.

Visc, gràcies a Déu, un altre desembre xiruquero. I el pessebre està gairebé a punt.