Tres móns

A Tossa la tarda és dolça, suau. Em sembla més aviat tardorenca que no pas de la fi de l’hivern. La llum és clara, amable, com volgudament disposada a la posta.
El camí s’obre decidit cap al bosc, camí ample, de bona petja, que a l’esquerra, a poca distància, deixa les restes d’aquella vila romana, Turissa, que va donar origen al poble.

La pujada és suau per dins el bosc i nosaltres potser encara la hi fem més. La vegetació, rica, diversa, sembla arrencar del torrent proper, dit torrent "dels Moros", per anar guanyant alçada, una alçada modesta, sense estridències, cap a la formosa sureda.

Els troncs de les sureres estan vestits amb la seva pell gravada: ja ningú els despulla i duen la seva existència oblidats d’aquells que periòdicament els hi treien l’escorça, que ara, tenen d’altres maneres de guanyar-se la vida menys feixugues.
Els pins van envair poc a poc l’espai de les sureres, però elles encara manen en aquest espai. Algun pi, alt i formós, de capçada oberta, delerosa de captar la llum, afirma la seva presència, com fent opció a un suposat dret a la terra.

El captard és hora de cant d’ocells. Amagats a les brancades i matolls. Només una merla deixa veure el seu vol ràpid.
I el camí, a trossos amb catifa de sauló, segueix senyorejant la pujada a l’esquerra del camí del sol. A la nostra esquena la part més enlairada del massís de Cadiretes comença a daurar-se amb el roig groguenc de la posta.
Hom diria que els ocells criden la mainada a dormir, com dient-los que facin via que aviat vindrà la fosca.

Dalt la petita carena, com diu el fulletó, hi trobem el "xalet vermell", una petita construcció a tall de mostra del que devia haver estat aquell xalet. No en sabem res. Les finestres, tapiades, parlen d’un neogòtic amortitzat, tal vegada de principis del XX, que hauria donat un aire senyorívol a la propietat.

I davant, el mar. Davant l’altre món, llis, blavenc amb llenques verdoses que es reclamen d’un groc solar.
La terra és el mon proper. Em bellugo per la terra amb la ponderada seguretat del que és propi.
I el mar, avall dels espadats que imprudents s’hi aboquen, és el segon món, que m’és aliè, però proper alhora.
Aviat s’esquinçarà el vel del tercer món, el més llunyà, i ens mostrarà la nostra més radical insignificància, que el mar tant sols ha gosat apuntar: seran els ullets llunyans, inabastables, que el regne de la nit esquitxarà per damunt de terra i mar. Ullets de llum a la fosca infinita i fosca propera, immediata, al camí, a la sureda, al sotabosc.

No ens volem deixar embolcallar per la fosca i anem caminant, de retorn, cap als miradors. La llum tènue fa perdre la línia de l’horitzó damunt el mar i les boires del capvespre marí comencen a senyorejar aquella plana immensa on tal vegada, d’aquí a unes hores, uns puntets de llum ens assenyalaran el lloc dels pescadors que van a l’encesa.

No seguirem el trosset de corriol que pel camí de ronda ens portaria a la vila vella de Tossa: vet aquí que no anem calçats amb les botes i, amb la fosca i el sauló, podríem anar per terra.
Baixem de dret cap a les construccions més enlairades de la part nova del poble.
La badia, magnífica, té el perímetre marcat pels llums. Fresqueja. Se’ns obre la gana.

Anem a sopar en un dels carrers de la vila que va créixer, agosarada, fora muralles.