Vagarejant

Havia de cultivar, imperiosament, la meva agorafília. 

Em vaig llevar ahir amb “el mono”.

Mentre em vestia pensava en aquesta infeliç expressió del “mono”, que jo també he adoptat, encara no sé ben bé perquè. Tot i que, contràriament al “gurú” que ens van engegar un dia en un congrés de la feina, el famós mono no se m’enfila per les espatlles ni se m’asseu al cap. Tal vegada l’adopti per allò que puguem compartir, per cosinatge en les emboirades, tot i que, en segons què, em costi discernir qui és més mono.

Sí, les flors primaverals del front se m’estaven marcint i calia que les hi donés un bon alè d’obertures, d’espai. D

e manera que vaig agafar les rodes i vaig fotre el camp.

M’agrada això d’agafar les rodes, els drets d’autor de quina expressió pertanyen a un company d’acampada que vaig tenir anys ha, que és del Penedès, que feia servir sovint l’expressió, quan explicava haver anat a algun lloc, que “vaig agafar les cames i em vaig arribar a…”.

Vaig anar a raure al Bruc. Sense cap intenció precisa, vaig deixar el cotxe a l’entrada del Bruc de baix i vaig estar vagarejant d’un cantó a l’altre.

Vaig anar a ser foraster a un poble.

A badar, assegut una estona en el balconet amb dos bancs de “sinofós”, davant l’impressionant, sempre impressionant, serrat montserratí.

A sentir com n’estan d’enjogassats els ocells en aquest temps.

A donar i rebre el bon dia a aquella iaia que ha sortit a regar els testos de la finestra, a deixar-me guaitar per aquell home enfeinat de la fusteria, l’adéu-siau del qual em suggereix “ja te’n daria jo, de feina, ja…”.

A sorprendre’m de com n’estan d’avançats els ametllons i de com esclata la verdor al torrent, que sembla voler enfilar-se al pont per a tenyir-lo també amb les seves tonalitats. O potser és la llum que juga a expandir-les, a esquitxar-ho tot.

1752. La creu al damunt. La façana és vella, però neta. Al carrer de la Parròquia, com a tot el poble, la netedat és present. Fa goig. Les cases, fins i tot les noves, tenen mida humana, una expressió aquesta, que no agrada a la meva dona, que diu que totes les cases, els grans edificis també, tenen mida humana. Discrepem. 

Tenen mida humana, baixos i, a tot estirar, dos pisos.

Passo pel monument al Timbaler i pujo al Bruc de Dalt pel mig de la carretera, com un ximplet que no se n’adona del perill. No, no n’hi ha de perill, que la carretera ja fa molts anys que passa per fora i només els veïns la fan servir i l’autocar

 de La Hispano Igualadina que, en passar a prop meu, miro amb atenció per si veiés, embadocat a la finestra, la imatge perduda en el temps d’algun jove xiruquero que va descobrir les Agulles des de can Massana.

Nuvolets de cotó fluix posats amb cura en el blau, semblantment com el pintor posa els elements del bodegó que pintarà, ombregen, ara si ara no, el Montgros, els Plecs del Llibre, les Portelles. La taqueta blanca del refugi Barber em sembla un trosset de núvol caigut a la roca, com una llàgrima escadussera, no de tristor, ans d’emoció.

Es diu “La Llar” i és bar restaurant. 

M'atén una noia eixerida, em fa el cafè i amb el canvi compro un paquet. El cafè és bo i el fum del cigarret, enlairant-se davant l’eixida, s’enduu les engrunes escadusseres, com polsim als racons, que poguessin quedar del meu “mono” matinal. 

M’he empassat, amb golafreria, la meva ració d’agorafilia. Aquesta vegada, al Bruc.