dissabte, 27 de juny del 2009

Proposta

L’altre dia m’ho va proposar el Q.

Diu que n’havia parlat amb el X. I que també li dirà al J.

Tots sabem que segons què s’ha acabat. O que s’està acabant ràpidament.

Es tracta d’anar a acomiadar-nos de determinades muntanyes. Les que acordem d’aquelles que per a nosaltres hagin estat especials, per un o altre motiu i que gairebé ja no estan al nostre abast. O sense el gairebé.

Aquest estiu.
Hi aniríem aquest estiu.

Pujaríem junts.
O junts ens retiraríem.
A dalt, o al punt de retirada, seria el nostre adéu, personal, a aquella muntanya.
Per molt que hi anéssim uns quants, els adéus sempre son personals. Íntims.

Miraríem aquella muntanya, allà on ens deixés arribar. I serenament, però trista, segur, li diríem adéu.

Vam quedar per parlar-ne la setmana vinent.

Tinc el cor fet un garbuix.

12 comentaris:

Clidice ha dit...

No et despedeixis mai de les muntanyes, cerca'n de noves al teu abast, però les velles són companyes d'existència, no els diguis adéu, no cal, ja les has pujat, ara no toca. :)

Anònim ha dit...

Jo no em sabria decidir, jeje! Però tal com diu Clidice, no et despedeixis, es millot un fins per sempre o un fins aviat. Encara que sigui des del peu de la muntanya, elles et recorden.

Gatsaule ha dit...

No ho sé, a mi no m'agraden les despedides, serveixen per a alguna cosa?

Que tinguis sort en la tria,però crec que sempre és millor marxar quan calgui, i ja està. Sobretot si no té marxa enrera...

Mercè Solé ha dit...

Hola, Xiruquero, feia dies que no et deixava cap missatge. T'he deixat, però, tot un "post" al meu blog, dedicat: una llarga resposta a una de les teves observacions, qüestionadores i interessants. Ja t'ho he dit altres vegades, però agraeixo que em facis pensar...
En fi, tu sabràs si et cal acomiadar-te o no de les muntanyes. Pot anar bé. Però pensa que de vegades perdem unes capacitats, però en guanyem moltes d'altres... entre elles la capacitat blocaire que, segurament, fa vint anys no haguessis ni imaginat. I per acabar, són imaginacions meves o dins de les xiruques hi ha un Pere? Si és així, per molts anys!
Mercè

Xiruquero-kumbaià ha dit...

La idea, Clidice, és acomiadar-se d'algunes muntanyes. No de les muntanyes en general, que això darrer no en sabria pas, a menys que em trobés en una situació límit que, gràcies a Déu, encara no ha arribat.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

És clar que no et sabries decidir, Alba, amb tot el que et queda per davant!
No sé si elles ens recorden. Sí que em sembla que nosaltres les duem a dins. Acceptar que determinades muntanyes ja "només" les durem a dins, per molt que un dia tornem a ser als seus peus, no hauria de ser altra cosa que un petit exercici d'acceptació de la realitat.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gatsaule, una despedida d'aquest tipus pot tenir una doble vessant, una cara i una creu: la cara, que encara hi ha muntanyes a l'abast, la creu que d'altres que ho van estar a l'abast ja no hi estan. Més enllà de si els comiats, en general ens agraden i/o tenen, o no, utilitat, que això depèn de cadascú.
Dius "sobretot si no té marxa enrera..": indubtablement si es va sobrat de forces. Ningú, jo tampoc, es plantejaria un comiat en aquest cas.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Moltes gràcies Mercè, que sigui en vida vostra.
Unes capacitats no poden evitar que se n'enyorin d'altres, em sembla.
Com li deia a la Clidice no es tracta d'acomiadar-se de les muntanyes en general, que no és el cas encara, sinó d'algunes en particular.
Crec que l'acceptació de la realitat ens fa més forts. I no més febles, com sovint es pensa. La renúncia, quan cal, és una de les primeres -si no la primera- virtuts del muntanyenc.

en Girbén ha dit...

Ei Xiru! Jo, que ja m'he acomiadat de muntanyes a les que mai he pujat, t'entenc cosa de no dir. I ara, en temps de superba prevalença del rendiment, la valenta aproximació que fas a una qüestió que ens ateny a tots -la del declivi- té un no sé què d'altesa, de presenciar un bell capvespre sota un cel de serenor, que, per força, ens il·lumina.
Si, a l'hora d'un d'aquests adéus, et calgués un portejador... Avisa'm

M. Antònia ha dit...

Si no es pot fer el cim, es pot fer un tros de camí. La vivència no te la pot treure ningú. El record ha de ser positiu i reviure el viscut. Sols una enfermetat mental et pot esborrar els passos fets. Una olor et pot fer reviure, uns núvols, una claror ... Però sempre amb un somriure, el viscut és teu i si ha estat positiu, Per què fer-lo negatiu?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Que bé que m'has entès, en Girbén!
Un portejador dius? Gràcies, però hauria de ser a l'inrevés, sóc jo qui hauria, fins on pogués, fer-te de camàlic.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M.Antònia, acceptar la limitació esdevinguda amb el temps no em sembla pas fer negatiu un bell record, una experiència viscuda intensament.
Tal vegada l'acceptació ens pugui fer romandre en el desig. I és aquest qui ens empeny. No et sembla?