dilluns, 14 de desembre de 2009

Soliloqui per al luxe d’un matí de les meves tardors.

Tanmateix un luxe que neix de matinada, quan el ròssec reumàtic al canell esquerra em desperta i m’exigeix prendre una d’aquestes drogues legals receptades pel metge, àlies medicaments. No sé per què, misteris insondables, en la vetlla se m’apareix la imatge d’aquella ermita vermellosa, encimbellada, d’arenisca rosegada –també?- pels elements.
En despertar-me de nou, torna la imatge.
Vull. I vet aquí que puc.
I me n’hi vaig.
No em direu que no és un luxe. No em cal fer feina per a guanyar-me el pa d’avui i tinc un tros de tot el que tenim i, certament, l’únic que tenim: temps. 


Temps d’un matí de les meves tardors. Les meves tardors –més enllà de la personal- son tardors modestes, gens estridents. Son tardors de pi, d’alzina i algun roure, de brucs. No son tardors esclatants de cromatisme, com ara les del Collsacabra. No. Son, com dic, tardors modestes.
En les quals, en un matí com avui, els colors queden encara més esmorteïts, tendint a una grisor que jo sempre he trobat amable, com si fos el davantal de la dolcesa. Gris a petits, molt petits quadrets, era el davantal de la iaia.


Amb pluja fina –avui tot és modest- m’arribo a la creu de terme i no m’assec al graó de dalt per a arrepenjar-me al fust vuitavat i mirar el roquerar rogenc, no.  Massa mullena n'esdevindria. Així, la contemplo de nou a peu dret–quant de temps que no ens vèiem, oi?- i m’escarrasso en identificar les figures que envolten el fust just sota la creu, però només sóc capaç d’identificar Sant Andreu, que la majoria estan prou malmeses.

Era el camí de Can Sala de Baix, que avui és carretera per anar a una d’aquestes urbanitzacions que el diable confongui.
Sí que m’assec al portal renaixentista de Santa Maria, per a treure de la butxaca el plànol de l’Alpina i constatar que, del 1991 que el van editar, fins avui, gairebé cap camí d’aquest racó senyalat en el mapa, serveix. El gec se m’està humitejant fort, no em traspassa, però. No sóc gaire amic del paraigües, que tapa la visió i per això no n’he portat: altra cosa fora una coma cerdana, ampla, oberta, on segur que seguiria el mestratge del pastor. 
Prou arrecerat al portal –la mica d’oreig fa inclinar prou les gotes de la pluja- em miro el plànol, el guardo i faig el cigarret tot il·lusionant-me amb la possibilitat que aquell corriol encara hi sigui, que encara, agosarat, passi entre les dues grans roques de l’arenisca que avui l’humitat taca de vermell a granatós.



Hi és. Gràcies a Déu. Res no ha canviat d’aquells tres-cents metres a tot estirar.
I m’hi quedo només uns minuts, que l’humitat del lloc no m’aniria bé. El temps just per a tastar novament el silenci del bosc quan la pluja suau el senyoreja, per agrair-li al corriol –per bé que no depengui d’ell- que encara vulgui existir en les meves tardors, per a oferir-me la llosa lliscant on posar a prova les facultats –cap mèrit, que vaig ben calçat.


Mentre torno per l’arranjat, com a pas de vianants,  tros de voral de la carretera, penso que un dia, si volen, al meu grup de veterans els portaré aquí. Però no els parlaré de la meva tardor: no sabria que dir-los. 
Com no sé si aquesta nota del bloc de motxilla hauria de posar-la al bloc. 
Si de cas ho faig, serà per a seguir la frase admirada –que hauria volgut meva- del Yayo Salva, que diu:
“Cosas que me pasan por la cabeza, me vienen a la memoria y las lanzo livianamente a un vacío lleno de ojos escrutadores.”


Si, l’hi poso. Ruego tu permiso, Yayo Salva.

11 comentaris:

Clidice ha dit...

Fas bé de regalar-nos relats com aquests. Així passegem plegats, sentim plegats. No ens deixis sense. Excel·lent relat, gràcies :)

El mosquit i el camell ha dit...

Gràcies, també. Escrius tan bé que no sé què dir-te, només que m'emocionen aquestes passejades!
Mercè

F.Puigcarbó ha dit...

una bona passejada i ja veig com diria el Santiago, el meu pare, que estàs en l'edat del "si no fos"....

esparver ha dit...

La tardor és de llarg la millor temporada per anar al bosc.

Espero tenir-la tan plena com la teva, però de moment l'enveja m'aclapara...

en Girbén ha dit...

Dono per fet que, en algun racó dels dels teus boscos monòtons, s'hi dreça algun corner -ja no dic d'exaltades blades o moixeres- que et digui ben alt de la lluminositat de la tardor. Ai, aquests passeigs que tenen per gran fi acariciar l'aspror reveladora d'una roca..., ja et dic que en sóc procliu. Menudeses que ens fonamenten.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Clídice, celebro que t'hagi complagut.
Quan al bosc o a muntanya llances fort el so, pot succeir que l'eco et torni una cosa semblant. Però només semblant: et torna un ressò o només l'essència d'allò que has expel·lit?
Vet aquí la pregunta que em faig: què he dit-cridat, el que llanço a l'espai o el que, si és el cas, em retorna?
Si és el que retorna, el mèrit no és del meu crit.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Mercè, ai, no saps com em fa feliç la possibilitat que n'hagis tret un bri d'emoció de les meves paraules. Em cal a voltes, reclamar-me de les emocions, retrobar un romanticisme injustament bandejat.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

F.Puigcarbó. Tanmateix començo a ser-hi a l'edat del "si no fos". Tots plegats anem fent aquest aprenentatge de manera progressiva, ja ho saps, i sovint inconscient, fins el moment que l'evidència s'imposa. Com has vist jo sóc dels que l'accepto resignadament, sense jugar a les tonteries de que la joventut està a l'ànima i coses semblants.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Esparver, la tardor podria ser la millor temporada per anar al bosc o per a deixar -demanar que- el bosc vingui a mi. A tu.
Estacions inexorables, també personals. Serà la millor, indubtablement, aquella que et portarà l'esclat que esperes!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Girbén, de cap manera els meus boscos son monòtons! Només modestos.
Em concediràs que el color s'amaga -també modestament- en totes les gradacions del gris?
I sí, tanmateix hi ha, a les fondalades, una mata de galzeràn, només com a referència cromàtica, com quan amb el diapasó cerques el La, per a entonar.
Certament, que ens fonamenten. Però, menudeses?

en Girbén ha dit...

Prou saps, Xiru, que la monotonia que dic sols pertany als tristos ulls comuns; als negats per les llàgrimes d'una irresoluble penúria.
Que, un cop la monotonia ens desvetlla la seva identitat, tot esdevé ésser i paraula: Hola galzeran, i hola corner! Salut a tu, greny de gres rogenc!
Vaja, aquell el tast de la meravella que ens ha estat concedit.