dimarts, 1 de desembre de 2009

Sant Marc d'Irto



A l’agost passat, quan les temperatures ho aconsellaven, després d’un passeig per la Vall de Carruves vaig deixar per a més endavant una excursió a Sant Marc, a la Mola d’Irto.


Ara, amb les vinyes passant per totes les gammes del groc fins al torrat i vermellós, a pocs dies de deixar caure els pàmpols, i en un matí lluminós de dissabte, aprofito unes hores que em queden fins el moment d’anar a una trobada acordada.


De la vall, un camí que va a unes vinyes es transforma aviat en un corriol que va enfilant-se pel bosc de pins que, poc després, passarà a ser només un garriguer, amb molt de romaní. 
Un corriol pedregós, molt poc transitat atès que la vegetació a trossos pràcticament el tanca i el fa esdevenir perdedor. Va guanyant alçada de mica en mica, mentre es van mostrant, potents i alterosos, els darrers estimballs ponentins de la Serra de Cavalls.

Afortunadament per aquest corriol hi deuen passar, bé que pocs, exemplars d’aquesta benaurada espècie que en diem excursionistes, doncs a molt punts perdedors hi trobo les fites de pedra que ens orienten en el camí: algunes modestes, d’altres fins i tot de bella factura.
A mida que vaig pujant m’aturo a refer-ne alguna o a afegir-hi una pedra més per a evitar l’equilibri precari. Cap senyal de pintura d’aquesta que sol empastifar arbres i pedres de molts indrets.



Em felicito d’anar sol i poder aturar-me a contemplar aquest paisatge trencat, esquerp, que només amb la seva gran bellesa pot esmorteir la duresa dels que n’esgarraparen brins de vida, sia arranjant unes modestes feixes –gairebé esculpint-les a la pedra- sia atiant els matxos per camins que semblen impossibles.
No em fa res esgarrapar-me la mà per fregar fort el romaní, enganxar-me-la al nas i flairar, mentre la blavosa llunyania m’ofereix l’espectacle, com més amunt, més, dels contorns de les serres de Tivissa, dels Ports…



La solitud de Sant Marc. Ara quatre parets en equilibri precari i un pi eixerit que creix on devia haver-hi l’altar. Arrecerat de vents ha tingut la fortuna de néixer en lloc privilegiat. Es farà alt i fort i, sense saber-ho, les seves arrels ajudaran a debilitar els murs que queden. Sant Marc és en un llom dessota mateix del cim de la Mola. No hi pujaré, se’m faria tard.
M’assec a una pedra de bones dimensions, probablement caiguda del portal, a menjar-me una mandarina. Estic arrecerat d’un ventijol que no m’aniria bé d’entomar, tenint com tinc l’esquena suada. 
Mentre faig el cigarret, em miro els troncs secs, punxeguts, amb la marca inequívoca del pas del foc, de tres xiprers alts que donen la benvinguda a Sant Marc. Un dia bells i sans, devien donar el Déu us guard a una ermita sencera, bonica, en aquest racó de món. 


Darrera meu i de l’ermita s’alça el cim de la Mola d’Irto, ara com un llom relativament suau. Ara no hi pujaré, que se’m faria tard.
Una petita oració i avall.


Serà a finals d’hivern o començament de primavera que, si Déu vol, hi tornaré amb unes estisores de podar i una petita destral: no pot ser que aquest dur i  bonic corriol acabi tancant-se. Potser amb un parell de dies en tindré prou.

15 comentaris:

M. Antònia ha dit...

Sembla un lloc bonic. Amb el romaní o farigola faig el mateix que tu. A veure si el meu grup organitza una excursió per aquests indrets. Si fes falta et demanaria ajuda. Podràs?

Salvador ha dit...

Parles d'uns indrets, amic Xirucaire, totalment inèdits per mi. De solitud i bells paisatges... Són de la Terra Alat imagino, no?... La gran desconeguda per molts excursionistes com jo.
Veig també que vas sol per la muntanya, em sembla que tots acabarem una mica igual, especialment quan la consorte no tira... Però, amb tot, ves amb molt de compte, una torçada de peu o una caiguda podrien portar-te complicacions... Però et comprenc, jo també he fet alguna sortida en solitari gaudint a plaer, aturant-me allà on volia i respirant l'aire pur...
Ep... el que no faig és fumar-me un cigarret al descans, ai ai ai
Salutacions

Clidice ha dit...

m'agrada fer passejades d'aquestes també, i fer el mateix amb les herbes, la cigarreta no que ja fa molt que vaig deixar el vici :) m'ha agradat acompanyar-te en aquesta :)

en Girbén ha dit...

Quin pi més eixerit, creixent així, a l'abric del mestral!
Arreplego la connexió que estableixes quan dius de l'humil deure d'arranjar els camins. Saps? Quan vivia al bosc dedicava alguna nit plàcida de lluna plena a aquest afer -Zas! Zas! amb el podall ben esmolat. Vaig concloure que l'abstracció de la fosca et mostra millor quins són els veritables entrebancs.

esparver ha dit...

Quina enveja que em feu els veterans...
Malgrat tot, abans que neixi l'hereu encara trobaré un racó per anar a fumar-me una pipa a la serralada litoral.
Llàstima que les vinyes ja estan urbanitzades...

lluís ha dit...

No conec la zona, però llegint la teva bella descripció entren ganes de conèixer-la!
Així sense pensar massa em venen al cap altres dues ermites de Sant Marc que presenten també un aspecte deplorable, i em pregunto enllaçant amb l'informació de l'entrada anterior del teu bloc, com ens podem malgastar tants milions en empastifar camins ja existents i deixar així el patrimoni històric i cultural?
Malgrat tot, seguim gaudint de la nostra terra i aquí en aquesta zona millor perquè dius que no cal suportar el repetitiu i estrident senyal groc. Quina felicitat!

Gatsaule ha dit...

Veig que tens una certa tirada cap a aquesta zona, tranquil·la i sempre interessant.

Reconec que hi vaig massa poc, però hi ha tants deures per fer, i tots venen tan de gust....

Xiruquero-kumbaià ha dit...

MAntònia, si en alguna cosa puc ajudar, ja ho saps. (Però jo no me'n refiaria massa del Xiruquero).

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ep Salvador! ja sé que ho dius amb tota la bona fe, però no em canviis el nom. Això de "xirucaire" s'ho van inventar despectivament aquesta colla de progres irredents dels 80 per a ferir (no ho fa qui vol, si no qui pot), al xiruqueros i barretinaires com jo.
Sí, tanmateix és la Terra Alta i et diré, una mica malèvolament -però només una mica- que ja m'està bé que sigui poc coneguda: no m'agradaria veure-hi aquestes corrues de gent del "un-dia-de-senderisme-una-setmana-de-salut", passant com a cavalls d'Atila.

He, he, per un moment he vist el mestre Tites movent la mà en reprovació. Sorpressivament no s'ha fixat en la meva "petita oració", que això, avui, tampoc està "ben vist" de dir-ho públicament, ai las!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Clídice, content que m'hagis "acompanyat" en aquesta sortida. Llàstima que, encara, no es puguin transmetre olors des dels blocs, (tot arribarà, quan hagin trobat la manera que no es transmeti l'olor d'una bona pipa o d'un bon cigarret).
Per la meva part, tinc el convenciment que mai et serà d'aplicació la sàvia sentència "Déu nos en guard de la fe del convers!).

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Girbén, per n'això (com diuen per aquelles terres), crec que aquell pi es farà alt i fort. I no sembla que ho tingui fàcil per a arribar-hi la processionària.
Quan vas fer la feina a la nit, vas fer-ho en lluna nova? Una experiència que no podré imitar: quan, per dormilega, he hagut de renunciar fa un munt d'anys a la observació astronòmica, mal ho tinc ara. O potser m'animaré? Quan de temps fa Xiruquero que no camines a la llum de la lluna?...uff.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Esparver!! això si que és una bona notícia, un Esparveret!
I tant que trobaràs un bon raconet a la serralada per a fer la pipa. Potser de cara a mar en un d'aquests lluminosos dies d'airet de ponent?
No cal que envegis els veterans que, si Déu vol, un dia ho seràs.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs sí, Lluís, ja ho veus com n'és de mesella (per a dir-ho amb suavitat), aquesta societat nostra com per a permetre que amb els nostres impostos es facin bajanades (diguem-ho amb suavitat, que si no em puja la mala llet), mentre el nostre patrimoni, el que no serveix per a mostrar-lo als turistes, es deteriora o desapareix.
I els excursionistes, que som part d'aquesta societat, pocs en quedem, sembla que ni tenim força ni voluntat. Va deixem-ho...
Creu-me, fes una volta per Cavalls o per Pàndols. Als Ports també, és clar. Segons quina ruta, als Ports t'hi trobaràs més gent.
Jo també la faig per planeres terres de vinyes, per suaus fondalades prop de Vilalba o per la Serra de Berrús, amable, solitària i frondosa serra que s'aboca damunt l'Ebre a Riba-Roja...
Ui, que m'estic allargant.
Crec que t'agradarà.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gatsaule, si la raó per anar-hi poc és la que dius, és prou poderosa.
Però et repetiria el que acabo de dir a en Lluís.

en Girbén ha dit...

Xiru: el meu desfici de peó caminer nocturn sempre coincidia amb lluna plena. Diga'm home-llop!