Però la condició de tal és té per dret sempre, i de dret és volgudament respectar-ho.
Sóc l’hereu. Primer va ser però, la pubilla. La meva estimada Teta.
Ella té, per acord, les fotografies, en aquella capsa de sabates –dues capses- on dormen els matisos de gris de bons trossos de vida, de jovenívoles rialles, de família, de campaments, de maltempsades, d’excursions, de primeres comunions, d’aquells primers viatges dels pares amb el, també, primer cotxe. La Teta sempre em diu que, si vull, que me les quedi jo.
No. Estic tranquil perquè sé que les té ella i que les tinc a l’abast, quan em plagui.
Alguna vegada he fet unes còpies d’alguna de les fotografies. Poques. Però ara, i ara és qualsevol moment que em passi pel cap, ara mateix, recordo vagament que aquell dia, en aquell lloc…
És aquesta estranya i dolça sensació de no saber si recordo la fotografia o simplement tinc la imatge guardada al cap. De no saber distingir la naturalesa de la imatge.
Però la imatge hi és, les olors fins i tot, a vegades tornen, i les llums i les ombres sovint ens abracen en aquesta immersió íntima, personal, en un petit i transitori requadre que per moments s’esvaeix i retorna. I se’n va.
Com se’n anava el dia 30 un d’aquests topalls als que ens cal aferrar-nos per a no entrar a la voràgine inabastable d’allò que en diem temps: l’any. El topall de l’any 2009.
Com s’escriuran les pàgines d’aquesta llibreta que diu 2010, que s’obrirà tot seguit?
No ho sé. Mar en calma, temporal? Cada vegada és més a prop el temporal.
No sé quins camins recorreré, no ho sabem ningú.
En canvi tots hem sortit de port i el record del port m’acomboia i m’aconforma. Per a seguir caminant.
La imatge del port és completa, té volums. L’horitzó és una ratlla.
Al Puig d’Agulles, aferrat al piló del vèrtex que em fa de pal major, que em fa de tòtem, dono l’esquena al vent que m’empeny a glopades.
Al Puig d’Agulles, el 30 de desembre de l’any 2009 del naixement de Jesús,
Donde se encuentran
Mi plumier y mi compás
Y tus trenzas”….
…..
Cuando el beso era amor,
I el amor, canto.”
Al Puig d’Agulles el vent m’interroga:
Què hi faré, el Xiruquero-kumbaià, a la xarxa el 2010?
Què hi faràs, Xiruquero-kumbaià, a la xarxa el 2010?
Què hi farà el Xiruquero-kumbaià, a la xarxa el 2010?
Què hi farem els Xiruquero-kumbaià, a la xarxa, el 2010?
Què hi fareu els Xiruquero-kumbaià, a la xarxa, el 2010?
Què hi faran els Xiruquero-kumbaià, a la xarxa, el 2010?
Tal vegada li pugui respondre amb la cançó:
“Yo las ganas de pelear,
y yo el susto, que me daba no verte más,
A fin de curso.”
(havia penjat un videu meu, però sembla que la inclusió de la música "podria" afectar els drets de tercer, motiu pel qual l'he retirat.)
11 comentaris:
Jo no sé que vols fer, però si em permets un suggeriment en favor meu: segueix regalant-nos amb els teus pensaments :)
M'afegeixo al què diu el/la Clidice
Clídice, no m'he sabut explicar pel que veig. Jo tinc "las ganas de pelear", que diu la cançó.
El vent em preguntava com havia de ser o seguir sent, el bloc del Xiruquero després de sobrepassar el topall del 2009. I tal vegada cal tornar als orígens per prendre empenta. Tal vegada.
Veus? no m'he sabut explicar. Ho sento.
I moltissimes gràcies per les teves paraules.
M.Antònia. Gràcies també. Reitero el que he dit a la Clídice.
doncs així l'univers està com cal :)
Sovint el teu bloc és la meva capsa de fotografies. Una de les moltes que tinc escampades pel món.
A les capses hi entra tot desordenat, però mentre busques hi trobes coses de trascantó havien quedat oblidades.
Si vols un recer per a dies ventosos li treus el Puig del davant de les Agulles i vas de l'Ordal al veí Garraf. Allà, a llevant del crestall de Les Agulles, es bada el portal de la Cova Cassimanya emmarcant un horitzó marítim sens fi.
Ni que sigui pel teu delit de desdir-lo, per les teves ganes de seguir dient i bregant, m'has fet recordar al més rogallós Patxi Andión, aquell de "Porque me duele la voz de tanto guardar silencio..."
Això és perillós, Esparver, que saps quan comences a remenar una capsa, però no quan acabes. I mentrestant el cafè ha bullit!
De tant en tant, Girbén, una bona ventada convé.
Ja m'has atrapat: no recordo de quina cançó és el tros que esmentes, tal vegada de "Me està doliendo una pena"?
Veus, jo també en sóc d'hereu! Tot i que en el meu cas no hi ha pubilla. I ser hereu, quan encara l'avi és viu, i ben viu, te molt poc sentit. Però tens raó, el títol no els el pot treure ningú!
I al blog fes-hi el què vulguis, mentre no el deixis!
Gatsaule, no saps com t'envejo!
Un dels meus avis se'l va endur la bestiesa d'aquella guerra, l'altre el vaig perdre quan jo no tenia encara dos anyets.
Què no els faria dir ara si els tingués?
Diuen que l'avi es reconcilia amb la vida mirant el seu nét. Potser sí. Jo t'asseguro que potser m'hi reconciliaria mirant l'avi.
Publica un comentari a l'entrada