dimecres, 24 de febrer del 2010

Eivissa (1) La Talaia de Sant Antoni

El matí s’ha llevat amb un tel de núvols gens amenaçadors, que tot i així han deixat caure quatre gotes puntualment. Sense privar, de tant en tant, les ullades de sol damunt la badia.
Sota la finestra, en un espai que a l’estiu deu ser un pàrquing, uns fusters de ribera comencen a feinejar, reparant una embarcació de fusta. Ignoro de quin tipus deu ser, però Déunidó la grandària, al menys fa uns quinze metres d’eslora.
Més enllà un espai arranjat com a petit jardí botànic de les espècies de l’illa, és presidit per un molí de vent dels tradicionals, tal vegada arranjat, tal vegada fet de nou.
I poc més enllà la badia.
I a l’altre cantó, just al davant, un turó que ho ha de dominar tot. Un camí que l’envolta, segons el plànol, es diu camí de talaia, tot i que en el turó no hi ha cap nom.

Just és que el primer Déu vos guard que doni a l’illa sigui per al poble que m’hostatja.
Vet aquí les coses: no hi era, hi sóc, i no hi seré. I Sant Antoni va fent la seva via. Aliè a qualsevol individualitat,  talment com una petita metàfora de la vida mateixa. Com qualsevol poble, de qualsevol lloc.
De manera que motxilla, passeig de s’Embarcador i cap al centre vila.



Al bell mig de la badia dues embarcacions grans embarrancades a la sorra de la platja, a més d'una llanxa. Una d’elles feta ja una desferra, l’altra mostrant, encara, un relatiu bon aspecte. Un cop de mar va trencar amarres i les va fer embarrancar? Em quedo amb la pregunta.

L’església, blanca de blanc eivissenc per defora, lluminosa,  mostra al seu interior un conjunt d’imatges i un retaule que la llum de l’exterior, que entra per les finestres, no se’n surt d’evitar que sembli un espai una mica tètric, lluny de la serenor que ha de comunicar, em sembla, un espai dedicat al culte. El pes de la història és, sovint, ben feixuc, penso.
Savines ufanoses.
I començo a pujar fins les darreres cases. Pins no gaire alts, pinassa tinc entès que en diuen per aquí. Llentiscle. Algun romaní i tot un estol de mates i petits arbusts que ja renuncio a conèixer-ne el nom, tot i esperant que no se m’ofenguin. Calissa trencada. 
I de sobte el corriol s’enfila fort. Jo li dic que no tinc cap pressa, però ell cada vegada puja més dret, com si em volgués posar a prova. Mira, li dic, tu guanyes, saps?…de manera que fes el que vulguis que jo també ho faré.

A dalt, traient el cap entre els pins, es veu tota la badia, sencera, ara ja lluminosa i reflectint una blavor de cel rabent, mercès al vent que s'ha girat fa una estona i que m'ha fet posar el "cangur" que, tanmateix, els Reis em van portar. 
I una capella petita, molt petita, dedicada a Sant Antoni tal com diu el rètol que alguna forta ventada devia fer caure. Tot i aquesta dedicatòria, a l’interior, que deu tenir a tot estirar tres metres quadrats, l’única imatge que hi ha és una majòlica de la marededéu.
És inevitable quedar-s’hi una estona i lluitar contra els pins per a treure el nas i poder guaitar l’immens paisatge que s’ofereix. 

I avall, ara per un altre corriol penso, per evitar la inclinació del de pujada. Tanmateix en trobo un altre, però sembla que s’hagin posat d’acord: Déunidó la baixadeta!
Poc a poc i bona lletra, que la calissa està molt trencada i un bon cop de cul a terra et pot tocar sense voler jugar a la rifa.

Ja dins al poble, en un bar normal, és de dir del poble, no de turistes, em fan un cafè que hi canten els àngels. A la paret un quadre preciós, treballat amb espàtula i amb una combinació de blaus remarcable, representa unes quantes dones  amb mocador al cap i faldilles llargues i un vailet.
És l’avantatge de venir a aquests llocs al febrer, quan la vida és “normal”, els parroquians son els del poble i no hi ha estridències.

Segurament per la vermellor del meu “canguro” i la motxilla, veig que he cridat una mica l’atenció d’una àvia i un avi que s’arrepengen al solet d’una paret: “bon dia tenguin” els dic. “Bon dia tengui vostè també” em responen.

Si, tanmateix tenc un bon dia, penso.

12 comentaris:

Júlia ha dit...

Ets tu aquest noi tan guapo de la dreta????

Apa, quin viatget...

lluís ha dit...

Molt bona, i curiosa, la fotografia de les embarcacions embarrancades.
I quin plaer poder gaudir de la tranquil·litat de l'illa en aquesta epòca.

en Girbén ha dit...

I com vaig xalar amb les puntuals cròniques via satèl·lit que enviaven uns braus exploradors patagònics rumb a la ferotge "Isla Madre de Dios"; tant com ara amb les teves cròniques eivissenques.
Ambdues illes tenen en comú la seva natura calcària.

Gatsaule ha dit...

Bones cròniques eivissenques! M'ha fet gràcia llegir que estàs fet tot un pirata informàtic!

I també que aquesta és una illa que sempre he pensat que ja hi aniré algun amb l'Imserso.... Veig que dóna de si!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ai Júlia, era! jo. Ara sóc el de una mica més amunt, també a la dreta. Però gràcies.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Cert, Lluís, aquesta època és l'adequada. Bona temperatura per a caminar, sense "guiris" i tot per a tu. No m'imagino, veient tots els establiments tancats de les zones turístiques, que son moltes, com deu ser d'inhabitable a l'estiu.
Ja veus, algun avantatge podem tenir els vells.(Ai, si em senten els de l'Imserso em renyaràn: som "mayores" i fins i tot ballen el "country" després de sopar -jo no en sé-).

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Calcària t'ho puc ben assegurar Girbén, i fa una certa basarda veure com, als espadats damunt el mar, l'aigua va dissolent incansablement els peus dels roquerars.
Ei, i gràcies per la comparança, per bé que inmerescuda.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Home, Gatsaule, habitació amb totes les comoditats, la teca a taula i menja tant com vulguis (totes les "nenes" diuen que començaràn el règim quan tornin a casa), no cal que t'entretinguis a fer el llit, simplement, agafa la motxilla i fot el camp!
Faràs bé, quan t'arribi, d'aprofitar-ho!

Salvador ha dit...

Pel que dedueixo del teu bloc, te n'has anat solet a l'illa a fer les teves excursions. Vigila però les baixades amb pedres que rodolen, anant sol pel món no prenguessis mal.

M'encanta també el tema del teu Wikiloc, però llegeixo que el desnivell acumulat son 810 metres per pujar a aquest turó?...

Què tal et va la convivència amb "los mayores"'... nosaltres vam tenir una no massa bona experiència amb algunos d'aquests mayores que acaparaven menjar com afamats i encara a sobre despotricaven de Catalunya... En fi, vam decidir no tornar-hi.
Desitjo que la teva estada a l'illa et sigui ben profitosa i quedo a l'aguait de les teves properes cròniques...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Això del desnivell acumulat, Salvador, a mi també em crida la atenció i no sé donar-te resposta. El fet és que el desnivell és d'uns cent metres, la diferència entre l'acumulat pujant i l'acumulat baixant, si fa no fa. La resta de dades les trobo correctes.
No sé, ja ho preguntaré a algun expert.

Salvador ha dit...

Gràcies per l'aclariment del desnivell.
Però veig que no em comentes res de la "convivència con los mayores" del país...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs mira Salvador, com que trobo la qüestió tant interessant, pensava dedicar-hi un post, més aviat a les acaballes de l'estada.