Eivissa (1) La Talaia de Sant Antoni

El matí s’ha llevat amb un tel de núvols gens amenaçadors, que tot i així han deixat caure quatre gotes puntualment. Sense privar, de tant en tant, les ullades de sol damunt la badia.

Sota la finestra, en un espai que a l’estiu deu ser un pàrquing, uns fusters de ribera comencen a feinejar, reparant una embarcació de fusta. Ignoro de quin tipus deu ser, però Déunidó la grandària, al menys fa uns quinze metres d’eslora.

Més enllà un espai arranjat com a petit jardí botànic de les espècies de l’illa, és presidit per un molí de vent dels tradicionals, tal vegada arranjat, tal vegada fet de nou.

I poc més enllà la badia.

I a l’altre cantó, just al davant, un turó que ho ha de dominar tot. Un camí que l’envolta, segons el plànol, es diu camí de talaia, tot i que en el turó no hi ha cap nom.

Just és que el primer Déu vos guard que doni a l’illa sigui per al poble que m’hostatja.

Vet aquí les coses: no hi era, hi sóc, i no hi seré. I Sant Antoni va fent la seva via. Aliè a qualsevol individualitat,  talment com una petita metàfora de la vida mateixa. Com qualsevol poble, de qualsevol lloc.

De manera que motxilla, passeig de s’Embarcador i cap al centre vila.

Al bell mig de la badia dues embarcacions grans embarrancades a la sorra de la platja, a més d'una llanxa. Una d’elles feta ja una desferra, l’altra mostrant, encara, un relatiu bon aspecte. Un cop de mar va trencar amarres i les va fer embarrancar? Em quedo amb la pregunta.

L’església, blanca de blanc eivissenc per defora, lluminosa,  mostra al seu interior un conjunt d’imatges i un retaule que la llum de l’exterior, que entra per les finestres, no se’n surt d’evitar que sembli un espai una mica tètric, lluny de la serenor que ha de comunicar, em sembla, un espai dedicat al culte. El pes de la història és, sovint, ben feixuc, penso.

Savines ufanoses.

I començo a pujar fins les darreres cases. Pins no gaire alts, pinassa tinc entès que en diuen per aquí. Llentiscle. Algun romaní i tot un estol de mates i petits arbusts que ja renuncio a conèixer-ne el nom, tot i esperant que no se m’ofenguin. Calissa trencada. 

I de sobte el corriol s’enfila fort. Jo li dic que no tinc cap pressa, però ell cada vegada puja més dret, com si em volgués posar a prova. Mira, li dic, tu guanyes, saps?…de manera que fes el que vulguis que jo també ho faré.

A dalt, traient el cap entre els pins, es veu tota la badia, sencera, ara ja lluminosa i reflectint una blavor de cel rabent, mercès al vent que s'ha girat fa una estona i que m'ha fet posar el "cangur" que, tanmateix, els Reis em van portar. 

I una capella petita, molt petita, dedicada a Sant Antoni tal com diu el rètol que alguna forta ventada devia fer caure. Tot i aquesta dedicatòria, a l’interior, que deu tenir a tot estirar tres metres quadrats, l’única imatge que hi ha és una majòlica de la marededéu.

És inevitable quedar-s’hi una estona i lluitar contra els pins per a treure el nas i poder guaitar l’immens paisatge que s’ofereix. 

I avall, ara per un altre corriol penso, per evitar la inclinació del de pujada. Tanmateix en trobo un altre, però sembla que s’hagin posat d’acord: Déunidó la baixadeta!

Poc a poc i bona lletra, que la calissa està molt trencada i un bon cop de cul a terra et pot tocar sense voler jugar a la rifa.

Ja dins al poble, en un bar normal, és de dir del poble, no de turistes, em fan un cafè que hi canten els àngels. A la paret un quadre preciós, treballat amb espàtula i amb una combinació de blaus remarcable, representa unes quantes dones  amb mocador al cap i faldilles llargues i un vailet.

És l’avantatge de venir a aquests llocs al febrer, quan la vida és “normal”, els parroquians son els del poble i no hi ha estridències.

Segurament per la vermellor del meu “canguro” i la motxilla, veig que he cridat una mica l’atenció d’una àvia i un avi que s’arrepengen al solet d’una paret: “bon dia tenguin” els dic. “Bon dia tengui vostè també” em responen.

Si, tanmateix tenc un bon dia, penso.