dijous, 18 de febrer de 2010

Eivissa (-1)

I s’esdevé que un dia compareixes en un lloc determinat. I  veus que allí hi ha gent més o menys com tu mateix, que fa la seva via. Que potser accepta un pèl conformada el que creu la seva rutina.
És el seu carrer, potser. O el carrer de la seva feina. Millor, el carrer on hi ha el bar del cafè de cada matí.
I veus que allí hi ha gent que veu tot allò amb una normalitat de línia plana, amb el “dejà vu” de sempre. I, com sempre, uns han llevat el dia de més bon humor que d’altres i la barreja de sentiments i de sensacions anodines plana damunt el carrer i entre les cases, dessota una tímida o esclatant ullada de sol, depenent de qui s’ho mira. 
I tu, que compareixes en aquell lloc precís. Agosarat proves de copsar-ho tot com si res, com si en fossis capaç, amb ulls que volen pesar mitges lliures de sorpresa, d’admiració, de curiositat, d’interrogació. I ets un cos estrany.

En un paper, en un plànol, diu que existeix allò i que té unes formes determinades en dues dimensions. I està farcit de noms, de senyals convingudes que “parlen” de punts concrets. Curiosament, allò, diu el paper que existeix.
Un dia, vet-ho aquí, hi vas. I, oh sorpresa! allò del paper en dues dimensions té fils de correspondència amb una realitat que és, simplement, la que t’has provat d’imaginar guaitant el paper.

L’any passat vaig descobrir que era cert que, enllà de les mediates costes d’aquest barri, creuant aigües cap a gregal, existia tanmateix una illa que, la gent que hi viu, en diu Corsica, Corse i nosaltres Còrsega. I que el dibuix del plànol té una certa correspondència amb la seva existència.
Avui, allí, hi ha aquella gent amb la que em vaig creuar, amb qui vaig parlar, a qui vaig observar i per qui vaig ser observat. I aquelles cases i aquell cafè i aquelles muntanyes. Que fan la seva via, tal vegada la seves rutines. I jo no hi soc.

Tinc ganes de, ni que sigui per uns dies, de convertir-me en cos estrany, en puntets mòbils, esmunyedissos,  que no mostrarà el  mapa d’una altra illa. Amb una diferència: aquesta sé que existeix perquè vaig ser-hi fa trenta-set anys.
Tinc ganes d’anar-hi d’excursió.
I sembla que podré.

6 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Veus, jo estic preparant una cosa semblant a la seva germana gran... Que vagi molt bé!

lluís ha dit...

Que bonic el viatge que comença a casa i en la nostra imaginació. Llavors apareix el desig de convertir els somnis en records. I el millor, després d'un somni realizat un altre el substitueix.
Bon viatge!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Gatsaule. Saps? estic il·lusionat com una criatura abans de Reis. Ai, que res no es torci!
De bon esperar seran els teus escrits de Mallorca.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Curiosament, Lluís, el que dius té relació amb el teu darrer post: com de conscients -és aquesta la paraula?- en som quan projectem, quan gairebé brodem, un projecte, un somni. I com n'acaronem els records a la tornada. I com, massa sovint, veiem que ens ha passat de puntetes, lleugera, la vivència que havíem projectat.
Potser per això els poetes hi han incidit tant: de molts anys m'ha interrogat el vers de Machado "caminante, no hay camino, sino estelas en la mar".

en Girbén ha dit...

Mira, Xiru: Ja els tenim! Ja tenim els passatges dels ferris BCN>Sardenya, Sardenya>Còrsega (pel no res del Bonifaci) i Còrsega>Marsella. Entrant la primavera embarquem per primer cop la furgo.
Et pots imaginar la de mapes illencs que estic remenant... Quan viatges (no dic de fer turisme que això és l'acceptació prèvia d'un programa) l'essència -penso- són les eleccions flexibles. Un decidir, o imaginar, farem això, passarem per allà i després acceptar que déu proveirà, que hi hauran imponderables que caldrà entomar amb bon criteri.
Jo em feia il·lusions al muntanyam cors que ja coneixes, però vaig veient els tous de neu que enguany s'hi van acumulant i ja accepto que sols podré fer-ne un tast limitat.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tant de bo conegués les muntanyes corses Girbén! Ai, unes aproximacions als seus peus tan sols hi vam fer, però que agraeixo perquè m'han deixat una gran sed de tornar-hi.
Sé que ho fruiràs d'allò més.
Ah, i si us ve de gust i en teniu ocasió, no us perdeu, en viu, el cant polifònic cors: si ho feu copsareu l'ànima d'aquella terra.