Ella i el vano.

Li anava donant voltes i no sabia trobar-li la relació. Deu ser per la meva condició masculina, potser un pèl barroera, que em deu impedir la finesa suficient per a trobar-hi l’enllaç.

“Ella” ja ho entenc. “Abanico”, també. “Ella i el abanico” deu ser una dona que es venta. Però zas! Es fa la llum: 

Calla! No serà pas que amb el vano es fan passar els fogots?! Vet aquí la relació entre vano i menopausa.

He anat a buscar un vano per a per a ventar-me els fogots que m’han vingut per la vergonya de no haver-ho entès a la primera.

De totes maneres no me’n culpo pas massa, que no tant sols allò meu és la pitopausa (ei, siguem correctes: es diu andropausa), si no que les meves limitacions (d’origen generacional, potser?) em fan venir una certa sorpresa divertida en veure un cartell al carrer anunciant el “I Saló de la Menopausa a Barcelona” i que “és una idea pionera que ajudarà a difondre i acostar la menopausa, no només a la dona sinó a la población en general”, comenta Montse Roura, directora del projecte.”  Organitzat per Montse Roura Produccions.

Ep, jo sóc de “la población en general”, ergo això també va per a mi, oi? Doncs vet aquí que tinc la gosadia de fer-me’n ressò de l’esdeveniment i, així, contribuir a que se sàpiga, fent d’innocent alumne de màrqueting: ”l’important és que se’n parli”.

Naturalment presència de metges. Res en diu de la presència de representants de laboratoris farmacèutics, però és igual, ja hi havia metges.

Fa un cert temps la meva dona m’explicava que una amiga de la seva generació va haver de deixar radicalment de prendre uns medicaments receptats pel metge per causa de la menopausa, com si això fos una malaltia, perquè li’n creaven una sèrie de trastorns. És clar que som a la societat medicalitzada.

I, a més,  estem a la societat de “la eterna joventut”. No m’estranyen, doncs,  determinades iniciatives, com no m’estranya veure una publicitat en la qual, per a estimular que es domiciliï la pensió a la caixa de l’anunci, una iaia vestida amb texans arrapats i camisa, com si vingués de fer el “botellón”, s’asseu gairebé a terra amb les cames creuades, amb un gest d’allò més desimbolt, més juvenil. O aquell altre en que la veu “en off” diu que a la senyora de torn li mirarem la blavor dels ulls i que no sabrem que porta una compreseta per a les pèrdues d’orina pròpies de l’edat.

Ah, la cançoneta…no us perdéssiu pas la cançoneta!

Post scriptum.- Per si algú o alguna, es sentís irat i volgués fer-me vudú, he posat la figureta del gat del començament (ai, ara no sé si és gat o gata), però compte amb les agulles, que és de fusta, no prengués mal ningú.