divendres, 2 d’abril del 2010

Sevilla

La dona i jo venim de fer una estada a Sevilla d'una setmana, que va acabar el dimarts de Setmana Santa. No hi havíem estat mai i ens ha agradat força de conèixer, amb la superficialitat que es pot "conèixer" una gran ciutat en un període de temps tant curt.
Oi més, quan un període de temps tant important per a aquella ciutat, com és la Setmana Santa, l'hem vist només al començament.
Crec però, que n'hem pogut copsar una mica l'esperit de la celebració, després d'haver tingut l'oportunitat de veure una processó el Diumenge de Rams i una altra el dilluns. I d'haver visitat, en la seva església, el "paso" de la Macarena. 


I de constatar com, fins i tot des dels llocs de feina, hi ha molta gent que escolta per ràdio la retransmissió, moment a moment, dels preparatius, organització, sortides de les processons i programes i recorreguts dels "pasos": no hi ha dubte que és un esdeveniment social amplament arrelat i compartit, que fins i tot els infants viuen amb il·lusió, com aquests joves "nazarenos":

Evidentment, per les dates triades, no eren les processons de Setmana Santa l'objectiu principal de la nostra estada a Sevilla, però, també per la proximitat en el temps, n'hem tingut ocasió de fer-ne un tast.
Els parcs, els monuments, l'art mudèjar que cada vegada m'agrada més, una visita a l'exposició sobre "El Joven Murillo", la olor dels tarongers que se sent per tota la ciutat, la netedat, el passeig en barcassa per les generoses aigües del Guadalquivir, l'impressionant conjunt de restes de l'antiga ciutat romana d'Itàlica, relativament propera a Sevilla, i tot aquest sentiment popular a la immediata Setmana Santa, m'han causat una gran sensació.

A la virtualitat dels blocs que visito de tant en tant -i alguns amb freqüència-, tant des de Sevilla com ja a casa,  m'he trobat escrits sobre les processons amb un capteniment hostil que no entenc, ni, per descomptat, comparteixo. Alguns dels seus autors, incapaços de destriar el que ja s'ha convertit de fa molts anys en un costum social, en part d'una cultura, del sentiment estrictament religiós que sens dubte hi és també en part dels actors i espectadors. D'altres n'he visitat també, després de fer-ne la recerca, de gent que escriu sobre aquest fenomen social-religiós, sobretot a Andalusia.
I de la comparança n'haig de concloure la generalitzada manca de sensibilitat -a voltes de respecte- dels primers, situats amb freqüència, en una auto-suposada superioritat intel·lectual en qualsevol qüestió relacionada amb temes religiosos, afectin només a la religiositat personal o a les estructures de poder de l'Església.

M'ha resultat inevitable, segurament per pròpia cultura, coincidir una vegada més amb el poeta Antonio Machado, que de jove vaig llegir molt, tant signat per ell com amb l'apòcrif Juan de Mairena, quan a "La Saeta" ens diu:

"Oh, no es este mi cantar,
no puedo cantar ni quiero,
a ese Jesús del madero,
sino al que anduvo en la mar."

Un dels grans mèrits dels poetes és, amb quatre paraules, fer-nos arribar  conceptes amb profunditat. Com ho és dels pintors, fer-nos-en copsar també per mediació d'imatges d'una gran tendresa, com aquesta Sagrada Família a la intimitat de la llar, que vam tenir ocasió de contemplar a l'exposició que abans deia del "Joven Murillo".

I que pot quedar-me com a imatge de record d'aquesta primera i primaveral estada a Sevilla de l'any 2010.



14 comentaris:

M. Antònia ha dit...

M'agrada compartir cultures. M'emociona veure la capacitat emotiva i devota de tanta gent. No entenc massa de saetas, però m'emocionen també. Sempre recordaré un viatge a l'India, en un petit poble assistint a la tarda a un petit temple de Shiva. Formant part de la devoció d'aquella gent. Són moments que no pots evitar SENTIR.

Anònim ha dit...

AQUEST ESCLATS ATAVICS,M'ATABALAN,
PERO SI VERGES I CRISTOS ELS FAN VIBRA, DONCS ENDAVANT.SEVILLA ES UNA CIUTAT PLENA D'ENCANT,TENS RAO.
JUGANT AMB BCN.

Júlia ha dit...

Bonica ciutat. JO HI ERA!!!

Mercè Solé ha dit...

Jo a Sevilla només hi he estat de pas. Conec millor Còrdova, que m'agrada molt. Estic molt d'acord amb tu en això de les processons, tot i que t'he de dir que abans no pensava així. Però conèixer-ne algunes de Castella i d'Aragó m'ha fet canviar de pensament, perquè em van emocionar i no em van semblar gens superficials. Tot i que em sembla que em costaria molt, a Viladecans, muntar-ne una o anar-hi. Sempre me les he mirat des de fora i algunes coses de la seva estètica no m'entusiasmen! Però amb el temps i una canya mai no se sap...
Mercè

Marta ha dit...

Xiruquero, m'agrada l'apunt que fas de Sevilla. Jo vaig ser-hi quan tenia poc més de 20 anys al setembre, sense processons i una setmana Santa fa potser uns 15 anys amb processons. I estic d'acord amb tot el que comentes. Per ells aquestes Diades les viuen com com una Festa Major i competint amb les imatges i amb les processons. Són tradicions que les mengen des de petits i les saetes cantades en el seu context res a veure amb el que nosaltres sentim de lluny. Tenim amics a Andalusia i tot és un altre món. Una abraçada

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Això que dius M.Antònia, de compartir cultures, a mi em sembla que ve a ser com canviar provisionalment d'ulleres: jo que "sempre"-dels set anys- n'he dut, em sembla com si me les canviés i veiés a través d'unes altres,les d'ells, de la gent d'aquella altra terra.
I després, tornant-me a posar les meves la imatge em quedés matisada per la que havia vist.
Una mica com deia el poeta,
"En este mundo traidor,
nada es verdad ni es mentira,
todo es según el color,
del cristal con que se mira."
Salutacions.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Estic ben d'acord amb tu, Jugant amb Bcn, no deixa de sorprendre'm -encara que ho tingui per sabut- tota aquella emoció al voltant de les processons. Més d'acord encara amb el teu "doncs endavant", que malauradament hi ha massa gent que prohibiria tot allò que no li agrada. I el trist és que més d'una vegada se'n surten.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sí, Júlia, ja he vist el teu "post", i constato que també et va agradar força, oi?
Salutacions.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Mercè, sincerament, a mi les processons no m'agraden, ni les que de petit veia passar per davant de casa (vivíem molt a prop de l'església), ni les que posteriorment he anat veient, i m'entendràs la raó de seguida: m'estimo més el peix, símbol dels primers grups cristians, que la creu establerta quan l'Església esdevé ja un poder. Semblantment al que diu el tros de poema que he reproduït al post.
Però reclamo -exigeixo- el respecte del dret de tothom a la seva personal o col·lectiva visió.
Cordialment,

Xiruquero-kumbaià ha dit...

D'acord, Marta. És que si no es veu d'a prop no s'arriba a copsar fins a quin punt tanta gent arriba a tenir interioritzada aquella "Festa". I em caldria molt de temps més d'estada allí, per a mirar de saber-ne una mica més sobre els seus components culturals i religiosos.
Cordialment,

Gatsaule ha dit...

Veus, mentre miràvem la processó de Dijous Sant de Pollença, parlàvem de les d'Andalusia, perquè cap dels 4 que érem no hi ha estat mai.

Jo me les miro amb respecte, tot i que arriba un punt on costa discernir el què és devoció i el què és muntatge turístic. Potser hi ha una barreja...

Però em refereixo a les de per aquí dalt, que allà baix no hi he estat mai, encara.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Com tu, Gatsaule, jo també me les miro amb respecte. I determinades imatges dels "pasos" amb una certa angúnia.
Parlant de Sevilla: que hi ha devoció? Si. Que és un reclam turístic? També.
Però el que m'ha semblat del tot indubtable és que constitueix un fenomen social d'una magnitud que no m'hauria imaginat.

Salvador ha dit...

M'ha agradat el teu post i els teus arguments. Hi estic molt d'acord.

Aquests dies vaig de bòlit barallant-me amb l'ordinador per muntar unes pelis pel 30è aniverasri de la coral Espígol en la que canto. La informàtica a vegades ens domina i ens fa renegar...

Però tornant a la Setmana Santa, jo també la vaig viure al costat d'una amiga malagueña i la veritat és que t'arriba a emocionar el fervor que ells tenen davant les Verges i els Cristos. Realment és la seva cultura que han mamat des de petits.
I els "sabelotodo-prepotents" que tot s'ho carreguen, valdria més que callessin...

Gabriel Jaraba ha dit...

A mí, des d'un punt de vista creient, les processons em semblen blasfemes, ja que la fe en Jesucrist es basa en la seva resurrecció. Deu ser que tinc una vena jansenista... Però no cal menystenir l'emoció paganitzant que s'hi amaga; al cap i a la fi, la cultura i la fe cristianes s'han construït a Europa a partit dels cultes de la deessa o els druidics.

Ara, per a immersió en la peculiaritat sevillana, la que vaig tenir fa anys, que va ser privilegiada: assistir al casament de la Pantoja i el Paquirri al Jesús del Gran Poder i a primera fila.