dissabte, 27 de novembre de 2010

Can Xinxuleta

Mereix menció.
El bar Can Xinxuleta és d'aquells que a primer cop d'ull no té res d'especial, és un bar i prou.
Ep! un bar i prou? Aquí està precisament el mèrit.
Ni dissenys ni punyetes, un bar senzill, còmode i acollidor.
Un bar dels de sempre, del poble o del barri.
Sense cap sofisticació però amb una cuina per a fer un bon entrepà, de truita, per exemple.

Amb una barra suficient, senzilla i propera que permet el diàleg entre qui serveix a la barra i els parroquians.
Amb unes quantes taules ben repartides que donen sensació d'amplitud, de comoditat.

És al carrer Major de Cervelló i hi vam esmorzar abans de començar la nostra caminada cap a Torrelles i ens van dispensar una bona atenció.
Esmorzar, cafetonet o carajillet, cigarret, i una petita conversa meva amb un parroquià, fill del poble, que prou coneix tots aquells encontorns, a qui explico l'itinerari i qui sentencia: "bé, vostè va ben orientat".

El cafè en tassa de terrissa blanca, com cal i el carajillo en got de vidre, també com cal.
El cafè dens al seu punt, segons el meu gust, a penes escuma, la qual cosa denota la pràctica inexistència de torrefacte a la barreja del molt. 
Perfum suau i un pèl d'aspror abans de posar-hi el sucre, per la qual cosa tot just n'hi poso un pensament.

I, a més, el sucre no és genèric de la marca de cafè. No. El sucre és amb nom propi.

Can Xinxoleta queda arxivat.

2 comentaris:

Marta ha dit...

Com sempre, una delícia d'apunt. Petits plaers cotidians. Per cert, saps que encara recordo de quan era adolescent una estada de tres dies a Girona amb els meus pares i germans i que anàvem a esmorzar a un bar una truita a la francesa amb pa amb tomàquet deliciosa!. Encara hi tinc el gust posat..MMMM

Xiruquero-kumbaià ha dit...

És curiós, Marta, com determinades anècdotes, com la que dius, ens queden fixades a la memòria, oi?
Deu ser que, potser, en realitat sobrepassen la categoria d'anècdota.