divendres, 26 de novembre de 2010

L’excursió va anar molt bé.

N’estic satisfet.
Si.
La colla de veterans va fer una descoberta, “osti tu, em deia en Josep, i tant a prop com som d’una zona tant urbanitzada!”.
En més d’una estona vaig pensar que potser és més valuós redescobrir que no pas descobrir. Perquè, si es redescobreix, és que no s’havia copsat prou la descoberta anterior. I en “refer” la descoberta tal vegada aquesta es consolidi, es mostri, s’interioritzi amb plenitud.
De fet, els ulls d’un temps no son els d’ara, com no son els d’ara aquells pins, aquell cirerer d’arboç.
I com es podria conformar un present que no estigués prenyat de passat?
…en fi, coses d’aquelles que els camins ens posen al cap…

Entremig de setmana sembla que el bosc estigui més relaxat, que no hagi d’estar a la defensiva d’agressions i es pugui mostrar amb naturalitat, embolcallant-nos com si talment fóssim una part seva.
“No ens hem trobat a ningú, a ningú…” reblava en Josep. 

I ja és tant així que la natura es pugui mostrar amb naturalitat que, fins i tot, ens va oferir una florida de rovellons a peu de camí. Un present per als veterans? Gràcies bosc!
I magnífiques i madures cireres de pastor.

Onze segles, pel cap baix, que aquelles arenisques tallades bloc a bloc van conformar Santa Maria, l’espai comú on s’exterioritzaven les oracions d’incomptables generacions. I on, una vegada a l’any, s’hi exterioritzen encara.
Tal vegada “només” set segles d’una creu de pedra que t’anuncia que hi arribes, que t’acostes a les fortificacions, avui enrunades, que palesaven el poder d’aquells comtes de Cervelló. 

I el meu –nostre d’aleshores- Sentinella, al racó de camí, gairebé a les envistes de Can Riera. El Sentinella és a mig quilòmetre, a tot estirar, del coll de Can Riera.
Can Riera havia de ser una pairalia ben important, tanmateix…

Si, l’excursió va anar molt bé.
Un altre dia, si Déu vol,  tornaré a portar aquesta colla a qualsevol altre d’aquells espais d’un temps que va ser meu. Com, encara, ho és el d’ara per a ells i per a mi.

3 comentaris:

Pere de can Peret ha dit...

Molt bonica la sortida i quina enveja per poder fer les excursions a mitja setmana amb els “regals” del bosc inclosos.
Enhorabona!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Pere!

Gatsaule ha dit...

Si que és un país bonic, si, sobretot quan els cireres estan florits.... Em porta molt bons records!