dissabte, 13 de novembre de 2010

Sentinella

És en una raconada del camí. 
Just a la raconada.
De manera que en voltar el camí l’hi has de donar l’esquena per força.

El camí  entre pins airosos, de bona capçada, alzines i un sotabosc ric, fa olor de bolets.
Fa olor de tardor.
Em sembla percebre, a més, una tènue olor de joventut. 
I val a dir que no me’n recordava que fos en aquest camí el sentinella. 
I només nosaltres, que jo sàpiga, li dèiem aleshores el sentinella.

No t’has de prendre malament el meu oblit, no és cap desconsideració, Sentinella. 
Que tu romans i nosaltres, tots, només passem. 
Com les fulles seques que ara el ventijol fa passar davant teu o diposita als teus peus.
Deixa’m que et digui, perquè tant tu com jo en fem part,  aquella dita alemanya, més que dita, poema:

“A la pedra Déu hi dorm,
 a la planta hi respira,
 somnia a l’animal,
 i a l’home, es desperta.”

Un dijous, si Ell vol, el Sentinella veurà arribar una colla, potser en aquell moment amb brogit de moderada xerrameca que, segur, no farà nosa als ocells.
Si. M’aturaré al seu davant i provocaré que la colla faci el mateix. 
I m’hi jugo un peix que un parell, com a mínim, posaran les mans a la seva gravada i aspra pell d’arenisca i alçaran el cap per a pujar un metre si més no, mentre d’altres, segur, recordaran a un que no té els turmells per a gaires alegries i, a  l’altre, allò que ell mateix diu de no sé què de la merda del braç dret.

Serà el moment en què gairebé tots se n'adonaran que el sentinella els vigila.
Sortiran les màquines de retratar.


I jo els diré: mireu-lo fit a fit, podeu aguantar-li la mirada al sentinella?

9 comentaris:

Marta ha dit...

Pot ser que estiguem ja al si-no-fos, físic, però a nivell intel·lectual, encara dónes molta guerra!. Un apunt tardoral molt bonic Pere!.

esparver ha dit...

Deliciós.
On és? Si els secrets de la muntanya permeten dir-ho, és clar.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ui, Marta, mira que de tant en tant encara em poso vermell...
No, tu t'ho has mirat amb bons ulls. Però gràcies.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Iep! res de secrets Esparver, només faltaria..
No ho hi posat perquè crec que la colla que dic a l'apunt hi passarem relativament aviat i faré un post més detallat del recorregut.
T'avanço que és a mig camí entre Cervelló i Torrelles de Llobregat.

M. Antònia ha dit...

Aquí pels voltants hi ha moltes pedres semblants, amb formes ben extrayes. Aqui no sé d'on és, però no les conec totes.

Gatsaule ha dit...

Fa uns quants dies, ja. Tants, que plegats sumen uns quants centenars de milions d'anys, a la vora d'un mar que ja no hi és, uns rius que baixaven d'unes muntanyes que eren on ara només hi ha mar van anar configurant unes magnífiques platges de sorra vermellosa.

El Sentinella n'és un bon testimoni...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gatsaule, una explicació, la que ens dones, d'uns esdeveniments tant llunyans -i èpics- que bé podrien semblar-nos un conte.
Una ficció -lírica- la del Sentinella, que bé podria semblar-nos una realitat.
I tot plegat potser ens portaria a Goethe i la seva interacció home-natura.

joan antoni ha dit...

No coneixia aquesta roca. Per les fotografies endevino buits al cim de la roca que semblen evocar l'activitat humana. He vist en altres contrades tombes antropomòrfiques excavades damunt roques similars. Hi ha fotografies del damunt?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Hola Joan Antoni. Doncs no, no tinc cap fotografia del damunt. La part de dalt només seria accessible escalant.
No gaire lluny, al costat de Santa Maria de Cervelló, hi ha dues tombes antropomòrfiques d'adults i una petita que crec que podria ser per a nadons.