No valia la pena.

Fotia fred. Aquest dies en fa de fred i no em podia pas sorprendre que avui, a l’excursió, també en fes.

Però, refot, quan encaràvem el nord aquest matí feia un ventijol suau, fred i humit, que semblava entretenir-se en contar-me els ossos un a un, de tant que traspassava.

I després de contar-me’ls, el malparit del ventijol s’arraulia a la ronyonada que quedava enterca i adolorida.

Tots plegats semblàvem més aviat ànimes en pena.

Potser és per això que la sortida d’avui l’he vista amb tant mals ulls. Segur que el temps hi ha tingut a veure. Segur, perquè només cap a quarts d’una ha fet una ulladeta de sol que s’ha mantingut.

Però tot i així, no és cap mentida dir que la d’avui és una excursió imprescindible si vols que l’ànima et caigui als peus en veure com ha estat degradada una part de Collserola en una època determinada i com es manté aquesta degradació.

Ja m’explicaran, si volen, com s’ho faran, si és que ho volen fer, per arranjar el desori per molta declaració de parc natural que s’hagi fet de Collserola. 

Déu i ajuda.

I és que tant darrera Vallvidrera de dalt, pel cantó nord, com a les Planes, pots veure ara si i un trocet més enllà també, construccions d’aquelles que sembla que maldin per a aguantar un equilibri precari, quan no pura i simplement barraques, o construccions –algunes grans- que semblen deixades de manteniment, si no abandonades. Mentre d’altres cases s’estan construint, algunes amb prou aspecte de bona construcció.

El J. va dir que no venia, que no tenia cap interès en tornar d’excursió per allà. Té raó el noi. Home, jo poc m’esperava de diferent, val a dir-ho, però m’agrada anar amb la colla i això m’ha inclinat el platet de la balança.

Però em guardo el recorregut per si un dia em surt la vena masoquista i em vull autoflagelar. O per si algú més és d’aquest vena i aprofita.