Eivissa (9) El recer de la caseta.

Hi ha petits moments que a voltes cal afixar per a bandejar el risc que caiguin a l’oblit.

La vida està farcida de petits grans moments, aparentment petits a voltes, que després la memòria, selectiva entre els selectius, recuperarà o no.

M’agrada, per si la memòria després no en fes gaire cabal, retenir sobre el paper  aquests moments. Vinc a dir-li a la memòria alguna cosa així com: “ep! arxiva-ho, però tingues-ho a mà”.

Ara és el moment de fer-ho, pel que fa al recer de la caseta. 

A la terrassa del bar de l’hotel, que és un balcó privilegiat sobre una part de la badia, sovint hi fa aire, per bé que hi peta el sol amb tota llibertat. Vet aquí doncs, escalforeta del sol i fredor humida de l’aire. Cal arrecerar-se i gaudir del solet i del mar.

Gairebé tothom, en obrir la porta del bar que dona a la terrassa fa mitja volta i se’n torna a dins.

Jo vaig trobar un raconet, a costat d’una caseta d’obra que sembla tenir la funció d'emmagatzemar estris per a la piscina, una cantonada que m’arrecera del vent, i com que queda mig amagada de la vista del bar, doncs ningú te la temptació de discutir-me la possessió temporal del lloc.

Per, havent dinat, demanar el cafè a la barra, sortir a la terrassa i, de cara a la badia, en el meu raconet, deixar mandrejar l’esguard damunt les ones, mentre els plaers del cafè i el cigarret s’afegeixen a la suau escalforeta del sol, que la visera de la gorra regula convenientment.

I mira que en son de persistents, de tossudes, les onades!. 

I mira com el seu so, aparentment repetitiu, no ho és en absolut: la remor de fons, com si fos el baix continu; el trencant escumós, la melodia, i la gavina, ara sostenint-se amb la força de l’aire, ara dibuixant una ràpida corba descendent, convertint-se en la batuta del mestre. Déu meu, quin cosmos davant dels nassos!

Cal que recordi el recer de la caseta.

Missatgera

He vist una puput.

Senyal inconfusible: 

Si sents la puput,  la primavera ha romput!

Neix la primavera del si del març marçot. Neix de la lluita de sol, vent i glaç, en el jaç de les contradiccions extremes.

Potser per això el seu geni és dominant, explossiu a voltes. Sovint desafiant i un pèl –o un molt- fatxenda.

I el seu esclat farà fins i tot recança a molta gent, que per comparança de vides sap  que els esclats jovenívols poden ser, prou sovint, foc d’encenalls, i que no cal correr per a seguir-li el pas.

Després s’endolcirà, quan s’esllangueixi el record del seu jaç martià, quan maduri una mica, quan el maig s’imposi. Jo juraria que Vivaldi “parla” de la primavera del maig, no de la del març. La seva música m’ho diu així. I també la d’altres grans treballadors del sò harmònic.

No l’he vista a terres altes, no. Ni a les muntanyes.

He vist la missatgera prop de mar, d’una mar avui traïdorament calma, sol rabent i vent fred. A la vegetació propera a roques costaneres.

No l’he sentida. Però l’he vista.

Sia doncs, el miracle de cada any, turbulent, de la més primerenca primavera. M’ho han dit també els brots de la figuera, prop de mar.

La figuera farà olor, aquella inconfusible olor.

La puput fa pudor.

Però és la missatgera.

Mentrestant, la majordoma ha fet bugada.

Eivissa (8) Sant Miquel de Balançat

En baixar del cotxe a Sant Miquel és un quart d’onze. Les campanes criden a missa.

L’església està aturonada i resulta ben visible tan aviat com hom s’acosta al poble.

Fa un vent humit i frescal. Poca gent pel carrer, quatre persones mal comptades, tot i ser diumenge matí.

Un home camina davant meu, pas lent, cansinós.

Aniré a l’església. Unes escales amples sembla que hi menin directament. Aquell home hi puja.

M’entretinc mirant una estàtua a mida normal, a l’acabament de les escales, que és homenatge a l’escriptor i veí de Sant Miquel, Marià Villangómez,  i la part del  poble que toca a la carretera, que ara queda a baix.

Penso que trobo molt bonica, molt encertada, l'escultura dedicada al poeta: tanmateix a l'apropar-m'hi em sembla que haig de vigilar de no destorbar la seva lectura, el seu petit passeig pel balcó, abstret, com està, en la paraula. 

Temps suficient perquè aquell home hagi entrat al pati de l’església i s’hagi reunit al porxo amb un grupet. Diria que fan temps esperant dos quarts d’onze, que deu ser l’hora de la missa, en animada conversa.

Quan el grupet entra a l’església m’hi afegeixo. En un altar lateral –l’església té forma de Tau-, unes poques cadires fan semicercle al voltant de l’altar i queden totes ocupades. Onze persones grans i la que sembla ser la neta de dues d’elles. Em quedaré a un banc del darrera. Algunes mirades constaten que no em tenen vist.

Puntualment a dos quarts entra el capellà i comença la missa. Una missa normal, en la nostra llengua, unes paraules de prèdica senzilles i coherents amb els textos llegits i la invitació que la pregària d’avui sigui en remembrança de les víctimes del terratrèmol de Xile, “que com ja sabeu per les notícies ha fet molta desgràcia”. No ho sabia. Des que sóc aquí no he vist la televisió i ahir em vaig adormir a les acaballes de la retransmissió per la ràdio del partit del Barça.

En acabar, el capellà ha sortit primer i espera els feligresos al porxo per a  acomiadar-los un a un. Després d’encaixar-li la mà recordo haver vist aquest gest de comiat, de molt infant, al meu poble. Un gest que fins aleshores podia tenir, a més de la cortesia, la funció de control d’aquella església aclaparadora, una mena de “si, ja veig que has vingut a missa”.  Però als temps actuals i aquí, no és si no un gest de cortesia que com a tal valoro i agraeixo.

Volto la blancor del conjunt –darrera l’església mateix hi ha el cementiri, de parets de tanca força altes i el que sembla la rectoria- guaitant alhora el paisatge que se m’ofereix. Penso que m’he sentit còmode en aquesta missa.

Quan davallo les escales la ventada em fa esternudar un parell de vegades. A veure si m’hauré refredat?!

Agafaré el cotxe i m’arribaré al port, que està a uns pocs kilòmetres. I deixaré per a una altra ocasió una altra petita talaia –qui sap si una altre dia?- que veig que vaig anotar en la previsió d’excursions possibles i que no me’n recordava.

Fins quan?

Davant la porta 5

Eivissa (7) "Aforo 270"

Això és el que diu un cartellet a l’entrada del menjador, un espai molt gran, lluminós, amb grans finestrals de cara a mar. En accedir-hi, tres graons descendents a la part central fan que quedin dos espais a banda i banda una mica més enlairats, amb unes quantes taules cada un.

M’agrada fer els àpats en un d’aquests espais enlairats tres graons, sempre que puc, que la gent no tria d’antuvi, potser per estar menys a prop dels taulells del menjar, que és tipus buffet.

Ve a ser com estar en una llotja.

Des de la qual veig a tota la clientela que en aquests moments està menjant o anant i tornant d’omplir-se el plat. I parlant. No sé si és per bona sonoritat de la sala, però el fet és que, amb tanta gent, no hi ha un soroll excessiu.

I tots som Imsersos, o sia Mayores, que hem vingut aquí de la mà del tour operador Mundo Senior.

Hi ha de tot, però, ostres com endrapem! 

De fet hi ha de tot, en tots els sentits, de variades procedències de l’estat, de diferents edats, de diferents més o menys bons estats físics, de variada manera de vestir. Ni més ni menys que un mon en petit.

Moltes parelles, alguns grups formats per parelles de la mateixa procedència amb l’afegitó d’algú desaparellat, algunes parelles d’amigues, o tres, i alguns que van sols.

Una dona, dos homes, i jo tres, els únics que em sembla apreciar que anem sols.

I de tot, també, alhora de veure el capteniment de la gent. 

Uns van a passeig no gaire lluny i fan força ús de l’estada a l’hotel, d’altres s’apunten a excursions organitzades, d’altres lloguem un cotxe i ens n’anem a escampar la boira.

És a dir, per a tots els gustos. Normal i corrent.

Amb una diferència, i no gens menystenible: tinc –tenim- unes habitacions còmodes i lluminoses en un hotel qualificat de tres estrelles, i a uns preus molt baixos que només podem fruir els imsersos. 

M’hi trobo molt bé a l’hotel. Quin altre lloc millor –tenint present ambdós paràmetres, qualitat i preu- hagués pogut trobar?. Crec que cap.

Vet aquí el perquè, quan estava il·lusionat en fer excursionisme per Eivissa, vaig pensar de seguida en aquesta possibilitat. Les dues estades anteriors d’Imserso que la mestressa i jo hem fet a d’altres llocs bé havien tingut un balanç satisfactori, i tenim intenció de tornar-hi.

Un còmode, comodíssim, punt de partida i tornada de totes les excursions eivissenques del Xiruquero-Kumbaià.

“Ha terminado señor?….??..ay, perdón, estaba distraído….sí, sí, muchas gracias.

Em somriu i em retira el plat. 

Me’n vaig a demanar el cafè al bar i a prendre-me’l al meu raconet.(Que me’n recordi de fer una anotació del meu raconet al bloc).

Eivissa (6) La Crida d'es Vedrà

M’impressiona. Em torba.

Em ve al cap la Muntanya de Santa Bàrbara, a la Terra Alta, que relativament allunyada d’altres muntanyes també sembla decidida, des de terra, a abastar el cel.

I em ve el cap el Pedraforca, que relativament allunyat d’altres muntanyes també sembla decidit, des de terra, a abastar el cel.

Es Vedrà és, com aquelles altres muntanyes, com un Olimp, un tòtem clavat a la mar, la línia traçada entre la terra i el cel, entre el món dels humans i el món dels déus o de Déu.

S'alça damunt la mar amb una decisió, amb una verticalitat, que em provoca, alhora, admiració i basarda. 

Fascinació per la constatació d’un camí, vertical, inabastable, que ens fa de nexe de tots dos móns.

Vet aquí el que em sembla que son, en definitiva, les muntanyes per a les cultures humanes: tòtems, espais de nexe terra-cel,  projecció d’una religiositat profundament inserida en el nostre ser, que pot manifestar-se de manera conscient o no, però que mai, mai, ens deixa indiferents.

Aquest desig nostre de pujar-hi, no es voler acostar-nos a un “més amunt” o “més a prop” d’aquella fita inabastable?. 

No em fa cap nosa, ans al contrari, refermar en aquest sentit el meu concepte-sentiment vers les muntanyes. Els meus tòtems. No sé  concebre-les sense aquesta íntima religiositat que  sorgeix en l’intent “d’interpretar-les”, de provar de copsar tot el que m’ofereixen, tot el món natural que em mostren com a riquesa embellidora de la seva verticalitat. 

Que em mostraven, que m’oferien, quan m’enfilava al seu cap, al seu pit, als seus genolls, i que em segueixen mostrant ara que, amatent, camino a redós i m’assec als seus peus.

L’excursionisme, el nostre excursionisme, sempre ha mirat, també, cap a la muntanya, assedegat com ha estat sempre de coneixement, d’humanitat. Essent com és manifestació de cultura  no el crec, en absolut, aliè a aquest sentiment totèmic.

Vaig pujant cap dalt del serrat del Cap dels Jueus, on hi ha la torre de guaita del Savinar. Poc a poc. M’entreté la bellesa de la florida que ha permès aquest hivern plujós, tant com la necessitat d’aturar-me i girar, cada dos per tres, la mirada cap es Vedrà. 

Omnipresent. 

Absorbent.

Res més ni ningú em destorba. I la solitud esdevé plenitud.

Encuriosit, m'acosto a algunes roques de forats capriciosos en el pendent del serrat. No hi ha perill, però les formes interroguen, reclamen atenció. També les vull recordar amb una fotografia i em donen aquesta imatge:

A redós de la torre, que no podria dir-se altrament que del Savinar, torno a seure, torno a meravellar-me.

Abstret amb els meus pensaments baixo pel mateix eixerit corriol, però erro la direcció fins al cotxe: mitja horeta més de camí de propina, avui, fins i tot s’agraeix.

Hi ha eivissencs i forans que tenen es Vedrà per lloc mistèric. 

M’he quedat un petit tros de branca d’una savina, d’un exemplar a tocar de la torre, amb el seu fruit. 

Ha estat el meu ritus en un lloc difícilment oblidable.

Eivissa (5) Sa Talaiassa

Què és això? Em pregunto.

Puc dir que és el que es veu, a més d’uns graons metàl·lics clavats a la part del darrera, el primer dels quals està a uns dos metres del terra –suposo que perquè no pugui enfilar-s’hi qualsevol. No hi ha cap porta que pugui suggerir altra utilitat.

És el que es veu. I a dalt de tot es veu una columneta d’aquestes cilíndriques que trobem a qualsevol vèrtex geodèsic.

Com un tonto  la volto una i altra vegada, d’aprop i de més lluny, com seguint la corba de l’interrogant, dient-me que, si tanmateix és un vèrtex geodèsic, per quin motiu l’hauran posat allà dalt?. I si no ho és, què caram pot ser?

Uns metres més enrera, on poso l’automàtic i em faig la fotografia aquella de jo he estat aquí, hi ha un vèrtex geodèsic dels “normals”,(o no ho és), sense la plaqueta metàl·lica aquella que diu que ho és, i amb evidents senyals que d’altres també hi han estat, per desgràcia.

A uns pocs metres hi ha unes grans antenes de comunicacions. I si haguessin rebaixat uns metres el cim del turó, per aplanar-lo i posar-hi les antenes i la caseta d’aparells, i haguessin fet aquesta mena de torreta per a deixar ben palès que l’alçada “real” de Sa Talaiassa, el punt més enlairat d’Eivissa, és “a dalt”?

Com em va passar a la Talaia de Sant Antoni, haig d’anar d’un cantó a l’altre, traient el nas entre els pins per a veure, ni que sigui a trocets, la meravella de paisatge eivissenc i, a l'horitzó d'aquesta fotografia, Formentera. Mercès a aquesta feina em trobo amb un parell de cisternes notables que em fan venir preguntes més, diguem-ne, procedents, sobre el quan les van fer aquí dalt, i qui se’n beneficiava, si pastors, carboners…

Sa Talaiassa té dues puntes, dues subtalaies, a uns dos-cents metres de distància l’una de l’altra. La menys alta té força menys vegetació i allí, malgrat el vent, m’hi puc estar uns minuts sadollant-me de visió aèria, de lliçó de geografia illenca.

He pujat per un corriol deliciós que gairebé arrenca de les darreres cases de Sant Josep de sa Talaia. Si normalment poso “la primera”, avui, des del començament del camí, he posat “la reductora” per a no perdre’m detall del paisatge a mida que anés pujant. I certament, el cantó de llevant de l’illa l’he vist més pujant que no pas estant a dalt. Per a ser just cal que ho torni a repetir: un corriol deliciós.

A Sant Josep faig la cerveseta (ah, que bona!), mentre repasso mentalment l’excursió. I prenc nota que m’he creuat, per primera vegada per aquests camins de l’illa, amb algú que també fes alguna cosa semblant a anar d’excursió, una parella, grandets també, que devien ser teutons.

Tornaré a dinar a l'hotel -les distàncies amb cotxe son tant curtes!- i havent dinat, a l'habitació, em posaré de cara a la badia mentre, probablement, em vindrà la modorreta. El que és segur és que el suposat vèrtex enlairat no em traurà la son, si ve.

Ostres, que bé m'ho passo...